Serafí Bandarra

Relat del mes de novembre.

2010-11-02T18:10:00.002Z

- Mai que et demani res tu fes veure que no pots. Li diu ell.
- Què
- Per què no hem fas un petó ?
- Què ?
- Muà... muà... muà intencionats. Fiat-t´en. Res Una cosa es fer-los, tirar-los amb la mà o com faig jo beso els dits els poso a la mà i els bufo. Gràcies a tu.
- Gracies a mi ? per què ? Avui estàs d´unes raritats...
- No et pensis !
- Es que no t´entenc
- Després del petó que m´has fet amb el pintallavis...Semblava el Dràcula.
- Vaja. Tu sempre igual.
- Avans ens fèiem petons d´aquells tan recargolats que jo ja no sabia on tenia la llengua. I ara de no sé què.
- Avans no teníem tanta intimitat com ara.
Un silenci els abraçà mentre passejaven.
- Què tens aquí ?
- On ?
- A la cara. Li deixà nar un petó a la galta seguit d´altres cap al coll.
Ella satisfeta l´interrogà amb aquell " on anem ? "
- Per aquí. Exclamà ell tot fent-li una pessigada al cull
- Que ens veuràn. Replicà ella.
- La esquisogènesi... no sé si dóna plaer.
- Mira... que tu avui...
- Mira tot mirant com dius. Digué ell senyalant una placa d´un carrer.
- Carrer dels petons. Quin carreró... I aquí volies portar-me ?
- Mira, tot mirant com tu dius. Li digué senyalant al nen.
- Síii... el meu nen. El nen que no fa petons.
- On vas ! què vols que faci tan petit.
- El meu nen... El meu petites. Repetia ella somrient.
- Aquesta nit...
- Però no facis soroll que sempre el despertes.
El nen encara no fèia petons, però somreia molt, sempre que ella li dirigia paraules amainen-lo. Ella es lamentava de que amb la de petons que li feia el nen no s´atançava per besar-la i alguna llàgrima li redolava per la cara a l´espera ansiosa de que es fes més gran. Ell sabia que feia eons ella havia estat la deesa que creà els petons: l´impuls, la sensació d´expresar-ho tot i l´acte en sí del petó. Ella habia estat una gran creadora i els va crear de tal manera que cadascún dels petons fos diferent i lliure, fins i tot els dels traidors. Ara han passat eons.
Al carrer dels petons estigueren una bona estona recordant amb una erecció d´ell fins que el nen es va posar a plorar. Ella continua essent una deesa.

Sobre fetitxisme.

2010-11-02T17:33:00.005Z

" Eros no és cosa mía, pertenece ala humanidad entera "

" Sesión doble " Casa Zabala ( Cuenca )

L´erotisme és quelcom molt subgectiu, tan subgectiu com donar un petó. A voltes l´erotisme s´accenta pel record d´experiències pasades immediates en la perspectiva de satisfer-lo i ens movem vers icones en homes i/o dones que ens recorden aquesta satisfacció. Aquest subgectivisme, però, traspassa la icona personal i es mou, en el terrenys de l´apreciació subgectiva, vers d´altres camins.

Així en el cuadre de Carlos sSaura " Así era ella " de la col.lecció " La vuelta a Eros en 35 dibujos " ens mostra un clar exemple de com la posició i el color juguen un paper còmplice que s´escapa del dejà vue de les majas de Goya del qual parteix, tot anant més lluny en la fascinació seductora fins arribar a la vora del fetitxisme.

Si mirem el Diccionari de la Llengua Catalana ens trobem una accepció que està lluny de la realitat: PSIQ Manifestació o comportament sexual resultat d´una fixació generalment d´impresions infantils que consisteix en contemplar o manipular un obgecte o una part del cos determinats per despertar lç´apetència sexual o arribar fins i tot a l´orgasme. A qui ha escrit això li recomanem mirar dèu pel.lícules eròtiques i una regressió psicològica a diverses edats de la seva vida. Aquest autor trobarà que les seves icones eròtiques han variat durant els anys i que les tetes de monges despullades per les que es deleia en la seva infantesa han perdut tota l´atracció que li produien. Ara potser li agradaria veure, per exemple, aquella pel.lícula de monges joves i pitragudes que porten un tall a l´hàbit des del coll fins abaix i que es descabelles possessives quan els hi cau la cofia saccejades pel cos d´un donzell, sorprès, perdut en un convent. Millor ens quedem amb l´accepció de Pompeu Fabra al Diccionari General de la Llengua Catalana: m. Culte dels fetitxes.

Realment hi ha fetitxes, però el concepte s´ha vulgaritzt molt. A vegades hem regalat roba íntima. En certa ocasió podem regalar una corbata fosca que caigui fins al melic d´una dona jove amb una mica de borrissol fins la figa, ens agraden els botins amb taló, el cuir cenyit, etc... L´esbeltesa d´un cos accentuada per la roba o els complements no és fetitxisme. Un fetitxe ha estat sempre un obgecte: una ampolla de Coca Cola. o com diu Pompeu Fabra en una altra accepció: Fig.: Admiració cega per una persona. com per exxemple les insinuacions de Sharon Stone en algnes pel.lícules avans de la darrera estètica que l´ha relegada de les pantalles. Els fetitxes també es poden trobar en segons quins moviments i en segons quines icones masculines i femenines, on les modes juguen un paper important, entesos com a mercaderies.

Carlos Saura: " Así era ella "

The new erotic photography: Richard Ken. Tasschen 2006

The new erotic photography: Didier Carré. Taschen 2006.

Arran de Sant Valentí.

2010-02-28T14:48:00.003Z

En les tardes calmoses d´hivern i mentre el dia es va allargant resto silenciós a l´hora baixa en la recerca d´una pau assolible. Algún que altra dia m´assalta M i la tremenda felicitat que sento al seu costat. També recordo els bons temps amb M d CR, MD i L. L´enyorança m´amara en alguns moments i encara tins el neguit eròtic en recordar, sobretot, a L. Però amb M soc feliç.

En aquestes tardes calmoses miro per la finestra els arbres de davant de casa i com aquests dies el ven bat el seu fullam inquietament. La tranquil.litat i la pau s´apodera de mi. I recordo les batusses amoroses amb M i el seu somriure tan especial que sempre té per mi.

Relat del mes de gener.

2010-02-02T18:57:00.002Z

Miro per la finestra i és fosc, és negra nit, però no fa pas gaire fred i penso en tu i et veig amb el somriure de sempre, aquest somriure que m´emociona tant.
Miro el rellotge. Són les sis de la matinada. Intento dormir de nou però no puc. Torno a obrir els ulls i m´adono de que no tinc son.
Torno a mirar per la finestra i torno a recordar el teu somriure que com un raig de llum m´inunda.
Sona el telefon. Son les sis i una mica més. Ets tu amb la teva veu dolça i hem dius que has trencat aigües. L´amic de Rubí s´ha llebat per portar-te a l´hospital amb cotxe, nosaltres hem quedat allí. Quan arribes et veig diferent, una mica de tot i el cos una mica encongit pels primers dolors. En sortir d´urgències per anar a la sala de parts la teva cara encara està més greu. Ens mirem, però el dolort no et permet aguantar la mirada i no ens diem res. La teva mare et segueix.
Passa el temps. La sala d´espera és un no parar de gent amunt i avall. Les hores cadents es van succeint mentre llegeixo tots els diaris del dia que trobo al quiosc del davant. I finalment surt la teva mare i després pel passadis vens en el llit aixecant la mà, saludant-me, i el Daniel damunt teu que no para de plorar. La joia es traspua pels teus ulls, tot el teu cos és un bibrar d´alegria com tantes tardes que hem estat junts envolcallats pel plaer que ens donem. Llavors et dic que seràs una gran mare i ell es va calmant damunt téu un cop et va reconeixent.
La teva mare i jo anem a dinar. Tu i el Daniel us quedèu a l´habitació. Mentre dinem, la teva mare m´explica el fart de plorar de dolor que t´has fet avans no t´han posat l´epidural. Després el part ha anat bé, tot seguint les instruccions de la comadrona amb les respiracions i les forces que havies de fer mentre, primer sortia el cap i ella et deçava la mà dreta al cony dilatat perquè notessis com ell anava naixent. Al final ha sortit i ràpidament ha adquirit el color natural de la pell mentre el netejaven. A vegades he pensat que la teva mare petarà d´emoció.
En arribar a l´habitació ens trobem el Daniel adormit damunt del teu llit i tu dreta, ensimismada, mirant-lo. Dèu fer estona que estàs així perque restes immòbil i fins i tot sense advertir la nostra presència. Tu i el teu fill amb un llaç d´emocions indestructible, un llaç d´emocions que s´endinça en aquesta condició natural, animal que som, tot generant una força que va més enllà de qualsevol raó.
- El meu petit..! El meu petit..! Exclames emocionada i plorant mentre l´abraces amb la mirada.
Passa un dia i encara no t´ha pujat la llet. De sobte tens una febrada que et posa a quaranta. Les enfermeres s´alarmen, el metge es posa greu i tu els hi dius que és la pujada de la llet. Ells no paren de fer-te exploracions i probes per no trobar res. Després una bona tanda d´antibiòtics inútil.
Quan comences a donar de mamar, la febre desapareix absolutament. Ets feliç amb ell, mentre jo hem vaig menjant els bombons i us miro i tu hem mires amb el teu somriure, com un raig de llum que m´inunda.

Ensenyant poca cosa.

2010-02-02T18:45:00.006Z

Passejant pel mercat del llibre vell del mercat de Sant Antoni vaig topar amb aquest llibre que avui us presento. "The new erotic photographi " és una miscel.lània de diversos autors i llurs creacions en el terreny de la fotografia. A mi la portada hem va " xocar ". De totamanera és del tot prou eloqüent i suggerent amb all`de que és més exitant amagar que no les expresions explícites de segons quina fotografia eròtica. Dels diversos autors hem sel.leccionat a tres que compleixen aquest darrer requisit i que amb certa mesura poden complir amb el fet d´amagar suggerentment.

La primera és de Bob Carlos Clarke i podem veure que els cossos vestits destil.len una alta carga eròtica amb els gests. La segona és d´Ed Fox i es mostra una composició on les cames prenen protagonisme tot vestint el cos. I la tercera és de Vastimil Kula de qui ens férem ressò en aquest bloc en una altra entrada d´invitats/ades del 26 de novembre del 2007.

Poemes del Jardi ( 2004 )

2009-07-19T16:34:00.002+01:00

Ahir ens varem oblidar
del futur.
Ahir ens adormirem
desitjant.
Mil serps dòcils
buscaven el record
de les runes abandonades.
Mil serps dòcils
esperaven el temps
dels nostres estimballs.
Mil serps dòcils
volien el paradís.
Mil serps dòcils.

Poemes del Jardi ( 2004 )

2009-07-19T16:16:00.003+01:00

En les nostres nits,
inundats d´enyor
pels nostres somnis
i els nostres gests,
ens envaeix l´ansietat
del nostre desig.
En les nostres nits
restem en un món silent
i oblidem l´encanteri
que anem fent.

Poemes del Jardi ( 2004 )

2009-07-19T16:16:00.000+01:00

Poemes del Jardi. ( 2004 )

2009-06-15T18:26:00.002+01:00

A vegades
restem amb els ulls tancats
comptant el temps
limitant-lo amb el què fer
de cada dia.
No fem una altra cosa
que no esdevingui la mesura
dels nostres gests
de sempre.
Hem arribat a la platja
de les onades sense fi
i les anem comptant
una darrera l´altra.

Poemes del Jardí ( 2004 )

2009-06-01T11:24:00.002+01:00

Ens oblidem
d´un temps sense principi,
en el crit de cada generació,
a cada relleu de la vida,
en el silenci secular
a la recerca d´una albada
que ja tenim.
Mentre l´avern s´obre pas
a l´ombra de l´espasa flamígera,
perseverem en l´existir
incondicionalment.

Relat del mes de Maig.

2009-05-31T15:11:00.002Z

El metro anava plè de gom a gom i l´aire acondicionat en aquell vagó no funcionava. La incomoditat es veia en els esguards un xic enguniosats dels viatgers que com jo desitjaven que la seva estació arribés aviat. En una de les parades una dona es va alçar del seu seient i vaig poder seure. En aquell compartiment també seien un grup de noies que per la forma de parlar semblaven mussulmanes.
- Quin mocador més bonic. Li vaig dir a la que anava al meu davant.
Semblava com si els colors virolats i llampants vologuessin escapar al mocador típic esdevenint un element alegre i divertit d´adorn.
Ella va baixar l´esguard pudorosament i no hem va dir res. Les seves companyes hem miraven estranyades, tot lluint un pentinar normal recollit amb una cueta al darrera.

Poemes del Jardi ( 2004 )

2009-05-17T10:14:00.001Z

Hem imaginat
el darrer horitzó.
Hem calculat
el darrer termini.
L´univers sempre resta aquí.

Poemes del Jardi ( 2004 )

2009-05-15T15:28:00.002Z

Sense poder escatir l´ordre del silenci universal
fem els nostres gests sense comprendre.
Sense poder descifrar el silenci de l´espai d´arèu
ens dim missatges incomprensibles.
Un llum il.lumina el carrer.
Una estrella il.umina el cel.
Sempre somniem dies en les nostres nits.

Poemes del Jardi ( 2004 )

2009-05-06T14:35:00.002Z

L´ombra del silenci
rau amatent
en el bullici
de l´anar i venir
d´un lloc a l´altre
en la terra feréstega.

I tantmateix
conquerim les terres feréstegues
malgrat esdevenir
captius d´una llegenda
permanent.
I el redactor somriu
mentre ens repetim
incansablement
la prosa imposada.

2009-05-06T14:24:00.005Z

" En el ocaso de su vida, se le preguntó a Picasso acerca de la diferencia entre el arte y el erotismo, y tras un momento de reflexión su respuesta fué: pero si son la misma cosa ".

Així s´expresa Hans Jürgen döpp a la contraportada d´aquest llibre editat per Ediciones Aguazul on podem trobar-nos amb una mena de resum de l´art eròtic realitzat per diversos autors i que Hans Jürgen ha recopilat amb una contraportada d´El petó de Rodin finsa aquest dibuix de Paul- Emile Becat l´any 1935. També podem trobar molt interessant el text d´aquest autor amb el que podríem dir un llibre d´imatges i els seus comentaris que poden representar un exemple de literatura eròtica.

Poemes del Jardí ( 2004 )

2009-03-17T16:20:00.002Z

Una sola mirada
esguarda els dos ull.
Una sola veu
penetra les nostres oïdes.
Un pas darrera l´altre
vers l´horitzó
ens atança
a un passat
sense fi,
a un futur
sense fi.

Relat.

2009-02-16T23:46:00.003Z

Un exemple del fracàs de la psiquiatria als inicis del segle XXI.

El radi de movilitat era reduit. I malgrat la frescor d´una primavera de contrastos al pati, era difícil poder more`s.
- Per què fas aquestes passes tan llargues ? Deia inquisitiva l´infermera.
- Per exercitar les cames.
- Això és un símptoma de que no estàs bé i et pot portar males conseqüències.
Pensava que mai no sortiria d´allí. I pel meu cap solament ressonava la darrera conversa amb ella i el seu " estàs boig ". " Consigna " pensava dolorosament.
Al pati la gespa no s´aixecava ni un pam, però valia la pena descalçar-se per trepitjar-la en el petit recorregut de punta a punta sota la mirada irònica dels auxiliars. I després a la sala, ventilada amb un aire acondicionat que era pitjor que el sotal, que si " en el permís compraré un quart, però me l´has de pagar " i la resposta d´un altre amb aquell "bueno " calculant el rendiment en un altre permís. El mercadillo de la farlopa era imparable. I un magrebí hem parlava dels Hadisos Qudsi i jo li contestava que algunes premises de la religió mussulmana es basaven exclusivament en la polarització de la lluita entre el bé i el mal.
Es consumien els dies i les nits lentament, tot s´esdevenia com sempre menys un somni amb el meu pare en una migdiada quan alguns enfermers hem nomenaven amb d´altres noms: personatges de els meves novel.les o noms de familiars. Dèia el meu pare:
Cuando eras pequeña...
La alegria en el pelo,
en los ojos...
Qué más puedo decir
amada mía
desde ese silencio
que se me impone más allà del olvido
del tiempo adormecido
eternamente.

Te veo...
con tu cara de pueblo
sucia de omida y sol
tras correr con el perro
en el patio de nuestros juegos
de cada día
de mañana
al atardecer.

Las gentes ya han terminado
su trabajo
y tu vuelves con la saya
atada al lado
en la cintura
de tu cuerpo
al anochecer.

La mayor ternura
se acurruca encima mío
para dejar
que todo vuelva a ser
como puede ser mañana
como siempre.

la finestra de les notíscies de les set del matí a la sala de la televisió era l´únic contacte amb el món de fora.
Un dia, una persona, hem va començar a parlar de les seves activitats a l´estat major de Franco des de Sevilla fins a Burgos i m´ho va deixar apuntar. El més interessant fou la conversa que tingué a Salamanca amb Carmen Polo. I al final, simular la salut que ells volien era més difícil, però tot era intentar-ho.
Finalment en u altre pabelló d´on es podia sortir al jardí la normalitat es recuperava. Els ocells anaven de branca en branca mentre prenia el sol que es filtrava entre el fullam del brancatge d´un arbre, com feien els druides, es clar amb uns altres arbres. Els pardals, amb els seus moviments intentaven comunicar-se i sámagaven quan el meu pensament anava d´una manera i no s´amagaven quan pensava d´una altra manera. Allí tot semblava més natural. Per ls nits el neó nocturn i simular que et prenies la medicació esdevenia un repte, a vegades insuperable. Intentaven intimidar amb allò del " pensament màgic " i jo els deia que era natural parlar amb d´altres pèrsones encara que estiguessin mortes i8 que a la fi i al cap el meu ascendent zodiacal era gèminis i era natural tenir diàlegs amb mi mateix.
- No sé qui té més pensament màgic si jo o els capellans que creuen en la concepció per l´Esperit Sant.
Acte seguit, els corectius de rigor a més de la prohibició de consultar la Biblia.
Una nit, amb el neó en plena evullició i la foscor del jardí apagant el coloirs dels magestuosos arbres li pregunto si voldria anar a passejar.
- Vale. Respongué ella.
Tota la meva estada es complicava a les nits quan els ulls se me n´anaven cap al sostre del menjador. Això de no poder dirigir l mirada on volies dificultava les passes necessàries pe3r l´existir.
- Són efectes secundaris. Amb aquestes pastilles...
" Com pot ser que tingui efectes secundaris ? " Hm preguntava a mi mateix. En sortir i al meu barri a vegades he tornat a tenir aquests efectes secundaris que en diuen.
Caminàvem silenciosos amb el temor a que tanquessin la porta del jardí i la recerca i captura posterior al recompte. I jo no podia dirigir la mirada on volia: els estels es multiplicaven i els veia dobles o triples. " Total... Igual dèus estar neutralitzat com en d´altres èpoques " hem dèia " sí quan sortia a grumolls i a vegades no tant a grumolls ".
Aquella tarda havíem estat comentant un llibre que3 m´havia deixat on un escrfiptor relatava la seva vida en nun psiquiàtric i la nostra condició d´escriptors maleïts.
" Caballo alado que vienes del futuro " hem repetia a la taula de siment sense saber a què venia sota l´esguard interrogatiu d´un cenetista que no s´havia plegat a les condicions imposades a la seva ciutat. Després cantàvem allò d´" enciende la mecha que escupe matralla..."
- És inútil. Els efectes secundaris... Li vaig dir.
- Tornem al pabelló. Respongué ella.
Posteriorment, trobava al meu ordinador els seus correus electrònics alterats per tercers. deprés, per algunes notícies als diaris m´he preguntat si potser es perdé en algún bosc de Gavà amb el dubte cadenciós entre la vida i la mort. lástima de no haver pogut fer la sessió de fotos com havíem quedat amb diverses amigues malgrat l´avís inspirat peer un mestre, utilitzant un llibre com a mèdium, de que ens matarien si les féssim.

Poemes del Jardí ( 2004 )

2009-02-13T22:11:00.002Z

Tinc present la teva dolçor.
Sento la teva dolçor.
Més enllà de totes les fronteres,
artifici humà,
transgredeixo a l´instant
qualsevol convenció
per assolir la teva essència
que m´amara.

Poemes del Jardí ( 2004 )

2009-02-13T22:08:00.002Z

Mil serps revels,
cada dia,
desvetllem un so.
Mil serps revels,
cada instant,
despertem el silenci.
Mil serps revels,
sempre,
esguardem nous horitzons.
Mentre es texeix el somni interromput
per la prosa imposada
per la punyent mossegada
de la serp sense boç.

Poemes del Jardi. ( 2004 )

2009-02-07T17:30:00.002Z

Oh. Eva.
No hem donguis la poma
que extingeixi el nostre paradís
que posi fi al desig generat
a cada instant.
Refonguem el món
damunt dels prats inextingibles
del nostre jaç.

Relat de febrer i II.

2009-02-05T16:06:00.002Z

En un altre temps, mirava a través de la finestra el cel estrel.lat. Els auxiliars li havien fet apagar el llum de l´habitació. I pensava com podia ser que hagués gent que pensés que estigéssim sols en aquest univers. I després els altres universos. No podia veure les constel.lacions, els estels estaven molt dispersos. " Com pot ser que encara hi hagi gent que pensi que estem sols "
- Tu també ronques ! Li diu emprenyat el company de l´habitació.
" Estan com un llum " es repeteix. " Amb aquestes distàncies i aquest espai tan ampli..."
- Doncs jo no hem sento. Li respòn.

Relat del mes de febrer.

2009-02-05T15:31:00.001Z

Moltes vegades es troba en situacions que el fan deixar al marge la imaginació i recorda allò que s´esdevingué, fa temps, molt de temps, enmig de la ciutat perduda en el silenci d´avui.

Succeien els dies i les nits, sempre igual. I enmig del marasme del no res cercava alguna cosa que pogués anar més enllà, sense les irregularitats de les voravies i els tolls d´aigua bruta per la polució que descansava acumulada. Al terra, cosa estranya, res de res, solament algunes borilles i restes del naufragi de desitjos impresos. Feia temps que no podia trepitjar els prats d´herba de la seva ànima, ni advertir la llum del sol a través del brancatge dels arbres. Captius d´un malson imposat, com sempre.

Més enllà l´esguardava interrogativa en el silenci de la sorra perduda en el seu desert de la llunyania, enmig del brogit de desitjos efímers d´un vespre qualsevol.

Un altre dia i sense poder sortir de la ciutat on gairebé era difícil de poder donar un pas sense eludir el malson imposat que es repetia cadent, impacientment, per desencadenar la impaciència, també perdut en el desert de la seva llunyania s´atançà fins la fonda Mendoza. Les flors de plàstic, persones de les habitacions als labavos i el recepcionista canós d´aburriment que satisfeia el seu temps demanant-li que apagués el cigarret.

- Un moment. Li digué ella traient el cap per la porta.

I després d´una estona la fusta del terra grinyolava. " On dèu d´anar amb aquestes botes blaves i ribetades ? Es preguntava.

- La veritrat és que he quedat amb un amic, però per fer temps...

El tot just acabava d´arribar de vacances i el va sobtar que anés acompanyat. El va mirar i ell assentí per donar-li confiança. llavors, mentre sopaven, amb certa precaució va començar a treure les fotografies de lka seva estada més enllà de la mar perduda en l´oblit. De sobte, en una de les fotos, en un verenar sota una uralita i canyes com si fossin bigues estaven amb el puny en alt, juntament amb d´altres persones.

Ell pensava allò de " tierra tràgame " s´imaginava que ja havia perdut la nit. Acavà el sopar i l´amic volia continuar parlant de les batalletes més enllà de la mar perduda en l´oblit. Ells que no estaven per masses orgues intentaven despistar fins que ja no quedà ningú al restaurant.

Què podem fer ? Li digué ella un cop a casa.

El restà pensatiu i ella, de sobte, alçà el braç amb aquell " Hi dolar "

- Sorri my lady but I have`nt money today. Li espategà ell.

Temps ha en la sorra del desert de la llunyania es pregunta acollonit si va fer un preservatiu o no.

- Què fas aquí ?

- Comercio amb vegudes.

- Ets comerciant ?

- No soc t`pecnica en exportació de pells, però això de Kamtxacta queda molt lluny.

- Però amb els problemes de discriminació que teniu els blancs, com has pogut fer la carrera ?

Ella li respongué que a la fi de l´era Breznev va haver-hi una certa obertura i que ara, per sort l´estat li tornava un palau que havia sigut de la seva família avans de la revolució. Ell al.lucinava i es preguntava com podia ser que una persona volgués viure en un palau.

- Potser ve per la meva ascendència alemana. Digué ella.

La cosa sortia de mare. D´alemana res " mira que aquests trets no son pas alemanys " es deia.

A l´endemà la ciutat es despertava amb la mateixa cadència del malson de sempre.

Sorri my lady, estav mirant el camí que deuria seguir Lenin entaforat en un vagó de tren de Suïssa a San petesburg, suposo,

I així ens va.

2009-02-04T17:13:00.009Z

- Oi que està bona ? Va i hem diu un.

-Pues... Sí.

Moltes vegades ens hem dit que en aquest bloc posaríem imatges d´autor. Detotamanera, s´escau del tot necessari fer referència a les imatges que hom sol trobar a Interviu, Play Boy i Penthouse.

Si miréssim revistes de fa temps, sobretot a Penthouse, podríem advertir que en l´actualitat, tant les models com el tractament posterior de les fotografies vers la seva publicació van adquirint un caràcter cada cop més pla que en dic jo. Una altra vessant que trobo que es podria explorar és el de l´actriu de la pel.lícula gratuita que s´adjuntava amb l´Interviu de la setmana passada: la seva fesomia facial... no sé... Pot semblar-se a aquella presentadora de programes infantils de la TV de fa uns quants anys ?

Potser en la iconografia del luxe del Play Boy d´aquest mes hi podem trobar quelcom més interessant.

Can you remember ? Also " Captain of my hard "

Relat del mes de gener.

2009-01-02T16:16:00.003Z

Ja fa molt de temps, en el desert de la llunyania, un mestre irat desvetllà un misteri sense adonar-se. Amb el seu silenci convocà el malefici del malson de la ciutat del gran regne. Tothom s´adonà de que la nit queia i es cercaven refugis sense descans per areserar-se del silenci imposat. El mestre irat sucumbí amb el temps i el misteri restà, fins i tot s´intentà oblidar i ignorar a desgrat de les seves conseqüències. Passava el temps lentament, els dies i les nits, mentre es convocaven més maleficis per tal de que no es desvetllés el misteri.
Una tarda, una fetillera intentà anorrear el refugi on restava algú que havia sentit el que el mestre irat havia intentat callar. De llavors ençà la fetillera convoca el malaverany permanentment sense èxit. Mentre les tardes van passant a reser del silenci imposat i es van alçant les veus de nous jorns.

Relat del mes de Desembre.

2008-12-07T16:43:00.002Z

Tenia por de penetrar-la enmig del brogit dels telefons a aquelles hores de la tarda. Ella no sentia res de tot el que estava passant i es deleia en l´anar i venir del seu membre mentre ell feia orelles sordes tot probant la manera d´assolir el gaudi per intentar escapar de les tramoies del Mag d´Oz de nou encuny en la foscor dels seus amagatalls. Passava el temps impertèrrit per arreu i ara s´adona de que tot ha esdevingut un malson malgrat els intents de nous Mag d´Oz imoposats des de la tenebrosa caverna del més enllà en les nits que es volen imposar. Tot s´esdevé igual i la truca debellnou per tal de trobar-se i passar una altra tarda entre el brogit dels carrers d´aquesta vella ciutat on tothom ignora els misteris del seu origen. Més tart creuen els carrrers junts sense adonar-se del tràfic en encimbellar-se per les escales vers el seu palau on es desferma el plaer. Més tart s´adonen d´un nou ensurt de nous Mag d´Oz que intenten imposar les seves condicions en l´esdevenidor pregon dels silencis de les gents en l´anar i venir per arreu. Ha passat molt de temps des que es veieren per primera vegada tot acariciant-se per arreu.

Poemes del Jardí ( 2004 )

2008-12-04T11:48:00.005Z

I aturdits
caminem per indredts diferents
i ens busquem
sense adonar-nos.
Ens diem pel nostre nom
sense reconèixer-nos.
Mirem les nostres mans
sense advertir-les iguals

Els gestos d´Uwe Ommer

2008-12-04T11:30:00.005Z

Moltes vegades ens preguntem per la relació entre els fotògrafs i els temes que tracten dins l´ampli vental dels temes eròtics. Avui portem a un altre dels fotògrafs que ens han sorprès per les diferentes icones que empra. Uwe Ommer ens presenta una sèrie de temes amb un denominador comú: " una tarda la sorprenfgué fent-se fotografies amb la polaroid davant del mirall del bany... ". Tal i com ens diu l´editor, aquesta situació motivà a l´autor per fer un llibre tot " equipant a les participants amb càmares... " a fi i efecte d´advertir una sèrie de gestos que d´alguna manera ell preestableix. En aquest llibre podem veure com les models van més enllà d´un posat espontani per adquirir uns gestos que ens semblen buscats " aquesta obra molt original ens ofereix una estranya percepció de la manera en que aquestes dones es veuen o es voldrien veure"

Relat del mes de novembre.

2008-11-09T10:41:00.003Z

- T´estic veient. Exclamà ella.
De genolls amb el cap cot l´obserbava per entre les seves cuixes mentre ell agafava el preservatiu. Llavors ella es girà i se`l mirà acostant-li la mà perquè ell se`l dongués. Després, lentament, se`l descargolava amb la boca a la polla.
Molt més tart ell amb aquell " ho sento, fa temps..." li cometava que feia temps que no s´havia ficat al llit amb ningú.
- No et preocupis m´ho he passat bé. Li contestà.
La tarda avançava més lentament que mai i tingueren temps de parlar de la relació que tenien de feia anys, des que es conegueren a la cua d´un cinema esperant les seves respectives parelles i decidiren no esperar i anar a sopar junts.
- Ja et vaig dir que la nostra relació seria el que tu volguessis. Li digué ella.
El temps passava lentament i la tarda s´estirava com si per art de màgia no acabés.
- A mi ja m´està bé. Continuà ella tot girant-se per mirar-lo.
Després un silenci inundà l´estança durant una estona. Un silenci en el que cadascú reafirmava la realitat de la seva relació en una abraçada que semblava perenne e els seus somnis. Ells eren conscients del que s´havin donat des que es conegueren. I separant-se i mirant-se fit a fit exclamaren somrient aquell " t´estimo, però res més " que havia estat el seu lema de sempre.

Relat del mes d´Octubre

2008-10-09T15:05:00.002Z

Ja feia aprop d´un any que no es veien. La seva escapada al refugi a ella li sentà malament. Ell pensava que entre el to maternalista que emprava a vegades i el seu punt d´honor ferit en veure frustrat el seu desig de veure`l era millor que les coses estiguessin com estaven. Alguna vegada l´havia trucada i ella no li respoia, potser era millor.
El temps passava candenciós a la platja de les onades sense fi i s´havia acostumat a la monotonia del què fer de cada dia a diferència de temps passats. Pensà que ella estaria més contenta amb la seva vida, com si la insatisfacció en l´aborriment en que estava inmersa fos necessari per continuar vivint a desgrat dels obgectius incomplerts en la quotidianeit. I recordà aquell dia qua ella no parava de lametar-se degut a la crítica d´un lector que no havia entès el sentit últim que intentà trametre en un article.
- Potser ningú no l´haurà entès. Exclamà lànguida.
- Potser algú l´haurà entès. Digué ell per consolar-la.
Durant el temps que feia que no es veien, en alguna ocasió, recordà gairebé involuntàriament la fragància de la sensació de la seva pell i totes les arrugues dels seus gestos en les vetllades a la llum baixa de la tauleta, fins i tot un dia la somnià nua al seu costat amb les seves insaciables preguntes en la recerca d´un desencadenament que ell sabia que menava a la bogeria en el món en que vivien. Ell sabia que els obgectius que ella assolia, com els que ell assolia en el treball no eren res més que continuar un decurs de fets intrascendents en els prats sense fi d´una comoditat creada per les circumstàncies.
L´única cosa que a vegades recordava amb goig era quan passava les hores amb ella, feia anys, i alhora conspirava amb d´altres. Sempre havia pensat que ella havia tingut a veure en l´èxit de la seva lluita social de llavors. I recordava el seu somriure entre llençols i la força que li donava per continuar amb les batusses per canviar una llei que creia injusta.
Havia passat molt detemps des que un bon dia les Corts modificaren la llei. I també habia passat molt de temps fins el seu retrobament. Mai no celebrà amb ella els èxits assolits llavors ni l´alegria aconseguida de la que tant deutor era d´ella. D´una manera inexplicable sempre havia mantingut les seves inquietuts al marge quan estaven junts, com quan es retrobaren. I solament li faltà el seu comentari de que acabaria deixant la ciutat per aïllar-se al camp per decidir anar al refugi com feia de tant en tant. Potser el seu retrobament no havia sigut res més que una coincidècia que evocà els vells temps per donar vida al seu darrer idil.li amb ella. Però ara tot havia estat diferent menys la fragància del seu cos, tan vívida com el primer dia que es conegueren.
Pensà per un moment què deuria estar fent ella i rellegí alguns dels seus articles a la premsa per adonar-se de que no acabava de treure tota la seva poesia. Pensà també en que l´autocensura que s´imposava igual era més el fruit de l´empresa on treballava que de la seva voluntad. Recordà els somnis que perseguia amb la seva cadenciosa i mesurada perseverança que la mantenien a la vora de la platja de les onades sense fi i el que això li comportava tot mantenint-la lluny de qualsevol somni que li permetés ser ella. A vegades pensava que ell havia contribuit a la seva manerra de ser, encara que ell en el seu moment es llençà a una sèrie d´experiències com un salt al vuit independentment de l´educació que havia rebut i d´ella. Ella sempre s´havia mantingut entre el que podia fer i els seus somnis, sense adonar-se que el que podia fer la mantenia allunyada dels seus somnis. Era la història de molta gent i el resultat del primer i últim sopar junts. Ell podria haver fet que la conversa hagués anat pel camí d´un retrobament definitiu. D´algua manera el seu tò no li permeté seguir el decurs d´una lògica a la que ella estava disposta.

Relat del setembre.

2008-09-02T17:27:00.002Z

( Aquest relat fou escrit el novembre desembre del 2007 )

Allà dalt, més aprop de les estrelles, el foc li escalfava massa la cara i les mans. Es va alçar per sortir a fora. La claror de la lluna feia brillar les primeres neus. El cel plè d´estels presagiava una nit tranquil.la. Si el primer esglai en sortir el va fer pensar en tornar a entrar, algunes passes més enllà de la porta el menaven fins aprop de l´aigua quita de l´estany proper. Les pedres de la tartera de més avall retallaven la claror de la nit amb una lluna que si no era plena poc li faltava. I va recordar la seva trucada i el seu cos. L´estany restava quiet i, ara, les granotes no reaucaven com en d´altres moments de l´any. El pastor que sobintejava el refugi havia abandonat les terres altes. El silenci ho inundava tot.
Ella li havia dit que acabaria per deixar la ciutat i li sobrevingué un somriure: les batusses de la feina i l´activisme social.

Relatdel mes d´agost.

2008-08-14T14:16:00.005+01:00

( Aquest relat fou escrit el mes de novembre desembre del 2007 )

Aquell vespre de la darrera primavera en les seves expresions va poder advertir els paissatges de la seva vida. També va poder veure els paissatges de les seves insaciables nits de feia temps quan ella estudiava i el li explicava coses de literatura, història, economia i qui sap què. Ella, bocaterrosa, s´aguantava el cap amb els colzes al llit i escoltava les seves respostes a les seves insaciables preguntes. Aquell vespre de la darrera primavera es varen retrobar després d´uns quants anys. Ell recordava que no sabia d´on treia el temps per descansar després de passar tot el dia a la facultat i a la feina, i aquelles vetllades amb ell. Després deixaren de veure`s. Un cop va acabar la llicenciatura ella anava de cap a trobar feina. Aquell vespre de la darrera primavera la va trovar com sempre. Ara continuava fent-li preguntes.

-Vull veure com et treus les sabates i les mitges. Li va dir.
I mentre encenia el llum dela tauleta, li comentava que li agradaria quedar per sopar perquè sempre es veien entre els llençols.
--------------
Hevien quedat al mateix lloc del seu retrobament. Aprop hi havia un restaurant que sempre li havia fet gràcia. Ella, en veure`l, abandonà l´abstracció i la seva atenció a ell expresà aquella alegria a raig pels ulls tan típica d´ella. El seu " anem " exalà un aire de satisfacció.

Ella s´asseié al cantó del llit, s´arromangà la faldilla descobrint lles seves cuixes i començà a descordar-se les cibelletes de les sabates esguardant-lo riallera, il.lumiada per la claror baixa.
---------------
- Com t´ho podria dir ?
Ella va adquirir una expresió interrogativa
- No sé. Potser... Va continuar.
Llavors el seu posat esdevingué a l´espectativa.
- Si vols que t´ho digui t´ho dic. Dacord ?
- Daccord ! Va assentir ella.
- De veritat ?
Ella repassà les taules del voltant.
- Sí. D´acord ! Digué redreçant-se
- Ja ho veuràs... Com vols que t´ho digui ?
- Però què hem vols dir ?
- No sé... T´ho dic ?
- Ostia tio... Què ! Digué airada.
- T´ho dic o no t´ho dic ?
- Que m´estàs prenent el pel ? Exclamà.
- Dona ! No t´aniria malament que te`l tallessis una miqueta i te`l tenyisis de roig. Saps ? Et quedaria molt bé... Recollidet... amb un nus al darrera...
- Això és premonició ! Afirmà. Fa dies que penso en tenyir-me`l de roig.
- Et quedaria molt bé amb el color de la teva pell, però d´un roig fosc. Li va dir.
- Sí... Però que hem volies dir. Atinà.
- Sí. Bé... Jo. Ja ho veuràs !
Un silenci la mantingué amatent
- I per això hem quedat per sopar ? Preguntà murriaguerament xantatgista.
- Sempre m´he enrecordat del teu cos. De tot el teu cos.
- Sí ! Digué sobtada.
- Però de l´única cosa que no en tenia ni idea era dels teus peus... I... Què vols que et digui.
- Ja ! Continuem igual. Oi ?
- No sé... Els teus peus són vestials.
Llavors ella tornà a redreçar-se.
- Però que hem volies dir. Digué ella despistant.
- Ben mirat no és el que et penses. Li va deixar anar.
- I què penses que penso ?
- Potser penses que penso que penses que tots els homes som iguals. No és així ?
- Vaja ! veig que no has canviat gens. Va dir taxativament.

En treure`s les mitges la seva atenció concentrada li donava a entendre que volia anar a poc a poc.
----------------
- Vaig tenir un somni que en despertar s´esvaí. Durant el dia hem vaig adonar de que l´estava visquent.
- Quan ? Vapreguntar ella encuriosida.
- L´altra nit... Caminava descalç per un prat sense fi encatifat d´herba humida.
- Una pregunta ! Exclamà concentrada.
- Digues.
- No sé... Això dels prats sense fi... Perquè dius que l´estaves visquent ?
- Et podria dir que restem a la platja de les onades sense fi i les anem comptant una a una, una darrera l´altra com autòmates. Li respongué com si repetís quelcom abstret.

S´alçà per descordar-se els gafets i baixar la cremallera de la faldilla, tot descobrint les calces liles. Les seves cames continuaven tan exitants com sempre.
------------------
Ella arronçà l´esquena.
- Potser sí. A la platja de les onades sense fi jo solamet escolto el cadenciós ritme de l´aigua una vegada darerra l´altra. Digué ella.

Ell va començar a despullar-se mentre ella es treia la samarreta pel cap.
- Ara a lesfosques què veus ? Li preguntà ell.
- Tinc els ulls tancats. Respongué ella.
Llavors atantsant-se, amb una estrabada va acabar de treure-se-la.
- Mira que ets vestia. Eh ?
- Què veus ara ? Li va tornar a preguntar.
- Un estaquirot impacient. Exclamà ella.
--------------------
La seva ingenuïtat el commovia. Realment el commovia quan es desprenia d´aquelles lliçons apreses a la vida saciable i emprenia el seu camí, malgrat les mesures en el què fer de cada dia.
- A vegades m´adono de les teves queixes i hem dolen les teves passes vers destins amarats de conformitat en el què fer de cada dia. Li digué ell.
- Potser sí.
- No t´aborreixes ? Insistí
Ella arronçà de nou l´esquena i exclamà aquell " avui no ens trobem entre els llençols "

Es tragué els sostenidors, tot alliberant les seves tetes.
- T´has operat ? Li va pregutar sobtat
- Per què ho dius ? Solament m´he aprimat.
L´aire maternal que adoptava quan es trobava vulnerable improvitzà aquell " els anys van passant ".
-----------------
Llavors ella li digué que anar caminant per un prat sense fi ó restar a la platja de les onades sense fi, comptant-les ben pensat era absurd.
- Força absurd, però ho fem. Tothom ho fa. Digué ell.
Ella restà pensativa i de sobte saltà una mica airada dient-li que voldria fer realitat els seus desitjos i que solament per aquesta raó s´entretindria a comptar les onades fins fer realitat allò que volia.
- Els desitjos mai no s´esgoten.
Amb el seu to maternal i amb certa cantarella, com si alliçonés, sortí amb allò de que els desitjos s´han d´anar assolint un darrera l´altre. Després restà abstreta amb un silenci ausent per acabar amb allò de que potser tenia raó.

- Cada dia estàs més bona.
- Gràcies !
- Tornem a estar entre llençols. Oi ?

Desig subtil a l´era victoriana. El passat com a metàfora

2008-08-13T17:11:00.004+01:00

ALMA TADEMA

2008-07-20T17:11:00.002+01:00

Degut a l ressò d´aqest poema a d´altres blocs i publicat per nosaltres a www.sexe.cat el passem a reproduir en aquest apartat d´esperit:

Puc escriure els versos més alegres avui.
Escriure, per exemple, que m´estimes
i que la lluna encara no esvaïda,
juntamenmt amb els estels invisibles
ens fan senyes de complicitat
al cel
d´una esperança trobada en un somni.

Puc escriure els versos més alegres avui
Escrtiure, per exemple, que tanco els ulls
i recordo les valls fèrtils de plaer,
jyntament amb els prominents munts de més enllà
esquitxats en les nostres llargues nits
a la terra
de tots els somnis desperts de l´ànima.

Relat del mes de juliol.

2008-07-16T18:09:00.002+01:00

A vegades les coses se succeeixen lentament. En el què fer de cada dia ella s´alça i emprèn el camí d´una nova jornada en la perspectiva d´una nova aventura per tal de veure si pot trobar la solució a les condicions imposades debellantubi. A la feina solament un obgectiu, un obgectiu ajornat que li impedeix escoltar. I solament segueix el seu camí vers quelcom que fins i tot ignora.
Després d´una jornada esgotadora es planteja si pot, encara, atendre a la seva parella que també resta esgotada en el què fer de cada dia. Llavors, tot despullant-se de tot, s´atança a ell per demanar-li una nova frontera entre l´avui i el demà.
Van passant els dies i tot resta igual. Ella ha d´anar ignorant tot allò que li van dient, com si fos absent de la quotidianeitat amb el seu cadent obgectiu.
Un altre dia, una nova albada li anuncia que ha de perseverar en el què fer de cada dia i continua amb les seves passes, una darrera l´altra, vers el treball sense oblidar el seu obgectiu. I tantmateix, absent del seu obgectiu, esguarda els paisatges d´aquesta Barcelona per cadascún dels carrers pels que passa. Les botigues vanb obrint una darrera l´altra, els botiguers pugen les persianes amb aquella cadenciosa parsimònia de sempre. El tràfic s´accentúa per moments amb un ingent brogit que va en augment tot accelerant el pas dels vianants a aquestes hores del matí. Ningú s´adona del brogit però tothom persevera.
El campanar d´una església propera va tocant les hores que li anuncien que fa tart, tot endrapant un croisant a cprre cuita avans d´entrar a l´oficina.
- Arribes tart. Exclama el noi de missatgeria que surt amb un paquest sota el braç.
- Ja ho sé. Exclama ella.
Més tart el cap del departament la crida per tal d´encarregar-li les trameses de correspondència que ha de fer.
- Ben mirat vostè podria encarregar-se de la correspondència sense que jo li digués res. Li diu tot repassant-la de dalt a baix lucsuriosament.
- Així que jo mateixa, Oi ? Seguint les normes de sempre, no ?
- Si.
Quan la jornada toca a la seva fi recull la taula i es disposa a reemprendre el camí, cadenciosament cap a casa. Ara tot resta més tranquil, el brogit del carrer és més latent i sembla que els vianants van més tranquils cap a casa o a prendre una cervesa amb els amics.
Ella ha quedat amb la seva parella al lloc de sempre i es dirigeix tot creuant els carrers lentament.
- Menys mal que avui ets puntual. Li diu ell.
- He fet el que he pogut. HI havia molta feina.
Després ell li ensenya unes piules i borratxos que ha comprat per a fer-los petar després de sopar. Els sons dels coets i petardos en augment omplen el parc de la típica fumarada polvorenta que no els impedeix donar-se la mà i deambular per entre els esclats del seu voltant. Més tart a casa es clouen amb el desig i plaer per assaborir el gaudi.

KISS comix

2008-07-16T17:56:00.005+01:00

En aquesta ocasió invitem a la revista KISS comix en el seu número 201, especial d´estiu. Probablement aquesta revista representa una de les més interessants de la premsa eròtica en còmix que coneixem, apart d´altres que segueixen plenament l´estil manga. En aquest sentit ja fa anys que a KISS es tracta un títol de manga que avans era en colors, però que no han perdut el seu estil d´inocència sexual en l´àmbit de la infidelitat. Altrament els diferents estils dels diferents dibuixants abunden en les mil i una situacions d´encontres sexuals provocats per una picaresca que desperta el " morbo " psicològic dels lectors.

En aquest número al qual ens referim volem destacar la història " Cercanías. ¿ No te jode ? d´Atilio degut a un disseny en colors voluptuós i la trama que es relata sobre la soletat i la necessitat de ser estimats en el context sexual.

Relat del mes de maig. ( Cont.: III )

2008-05-22T06:52:00.003Z

La passarel.la cruixia a cadascuna de les passes que donaven. Després el capità la retirà pujant-la fins la coberta tot girant la politxa de la corda.
- És molt maco aquest baixell.
- Més o menys com tots. Digué el capità aburrit.
- Fa fred. No ?
Més tard amb aquell " Jo sono la Sara e sono Sarda " el deixà desconcertat i sobretot quan ella començà a despullar-se.
- Jo sono una esclava. Digué mentre es baixava la faldilla tot mirant-lo fit a fit.
El borrissol que del melic li descendia fins al pubis l´exità i esmaperdut no sabia com reaccionar davant la seva gosadia.
- Jo sono una alcoholica. Tornà a exclamar la Nicole.
El capità exitat li digué que no comprenia com una persona podia ser alcohòlica, que no comprenia com l´ansietat podia conduir a un trago darrera d´un altra. Llavors la Nicole adquirí aquella expresió greu d´un desig contingut impossible de saciar. I s´atançà al capità amb un preg als llavis assedegats i ressecs.
Et puc estimar iresistiblement. Exclamà amb aquell italià que el corprengueren.
- Per què ?
- Tu m´has portat el testimoni d´ell en aquesta nit d´aquesta ciutat adormida en el somni.
Ella s´anava atançant cada cop més a ell fins abraçar-lo i besar-lo perdent la llengua entre els seus llavis.
- Please... my sir... Exclamà tot separant-se d´ell i mirant-lo.
- Jo no soc el senyor de ningú. Afirmà el capità.
- Please... Tornà a exclamar la Nicole impotent mentre li regalimaven les llàgrimes. L´he estat esperant dos anys i... Afegí.
El capìtà s´aixecà, però ella l´empenyé contra el camastre i abalançant-se amb les dents féu un sec a la roba i després l´esquinzà de cop tot lliberant-li la birosta. Després s´inclinà damunt d´ell descordant amb una estrabada la camisa tot fent saltar la botonada i començà a recórrer el seu pit amb força.
- Please...
El capità aprisionà la seva cintura cobejosament tot descedint les mans cap a les natxes i les cuixes per resseguir-les fins la figa calenta i xopa de la Nicole que s´exitava cada cop més amb més força. Després, refregant-li l´esquena la inclinà cap a ell i ella li engrapà la birosta per tal d´encertar la penetració que desitjava.
- Jo non sono una esclava. Exclamà amb ira la Nicole que resseguia el sigalot del capità amb el cony xop.
- Please...
Exclamava amb els ulls tancats mentre sentia que el seu cau rogent es dilatava encavint la polla, tot resseguint el pit i els costats coberts per la samarreta. I, intentant trascendir la roba, se la pujà per engrapar amb més força la pell empesa pel desig que s´obria pas a cada saccejada del seu cos.
- Please... my sir...
- No ! Exclamà ell amb un cop sec contra la seva figa que el feren escórrer-se.
Ella en notar l´escalfor en el seu endins s´accelerà donant-li gust i s´abandonà al gust del seu cau que s´escampava com el foc per tot el seu cos. El bleixar i l´esbufegar donaren pas a la pau del goig. I s´adormiren.
A lendemà, les maniobres de descàrrega de la safra interromperen els seus somnis. Tot semblava nomal. Les veus de la marineria que exclamaven les consignes de les operacions d´anclatge dels farcells a les cordes acabaren de despertar-los.
- Ens veuràn. Digué ella.
- Tantseval.
Pujaren a coberta i el grumet que estava assegut contemplant les operacions s´alçà la bisera de la gorra desconcertat.
- Vols venir a menjar alguna cosa amb nosaltres a terra ? Li digué el capità.
El grumet tímid negà amb el cap bocabadat.
Un cop a terra tot semblava diferent. Deambularen pels carrers sense cap mena de rumb. Ara tot estava animat. La gent anava amunt i avall per aquells carrers cansas de la solitud i els silencis de tothom.
- Tu no ets una esclava. Li digué el capità.
- La meva família hem va entregar a canvi d´una dot milionària a un noble francès exiliat a Sardenya durant la revolució a París. Tu tampoc ets un senyor.
- Vaig desertar de l´exèrcit republicà en ocupar Girona contra Carles IV. Llavors hem vaig refugiar amb uns masovers com diuen, però també vaig haver de fugir... fins a Barcelona, i des d´allí cap a una illa d´Amèrica.
- Què va ser d´ell ? Va interrompre la Nicole.
- De quí ? Preguntà. A ! Sí. Exclamà.
Ella assentí entristida.
- Vaig respectar el seu desig i t´he fet arribar la carta que hem donà. de fet venia amb nosaltres cap aquí.
- Ja ! Digué la Nicole amb una expresió greu.
- Demà deixem aquest port.
Llavors la Nicole s´aturà mentre el capità seguia caminant. En adonar-se es girà i ella alçà la mà acomiadant-se.

Relat del mes de maig ( cont.: II )

2008-05-20T15:31:00.003Z

- Qui era aquesta dona ? Preguntà el grumet al capità.
- Suposo que deuria ser la destinatàriade la carta de l´espectre. Es respongué el capità a si mateix.
- Però... Qui era ? Exigí inquiet el grumet tot pegant un bot al taburet.
El capità es resistia a donar una resposta que potser seria inventada davant l´encuriosida i interrogant exigència del nano. I repassà amb la mirada la marineria que festejava la tranquil.litat del descans amb cants per aquí i alguna discusió després d´una juguesca per allà mentre la nit avançava inalterable.
- Anem ! Exclamà decidit.
El grumet es calà la gorra i el seguí amb el silenci espectant darrera d´una resposta que mai no satisfaria la seva curiositat. I deballant pel carrer encalitxat que condueix al moll li donà la mà al capità que es commogué. El tragecte fins el Rosamarina fou d´un silenci espectant fins que el grumet començà a pensar en una altra cosa, al punt el capità li digué que a l´endemà descarregarien la safrai el tabac camí de la bella Alció.
- Qui és la bella Alció ?
- La bella Alció que davalla sobre les aigües destjadament tranquil.les dela mar infinita...
- Què ? Exclamà el grumet.
- També és un estel. Afegí el capità.
- Que davalla sobre les aigües ? Es digué en veu alta el grumet.
- Les aigües tranquil.les i quietes d´una mar profunda on dèu haver anat a parar l´espectre del nostre navili...
- A ! Sí. Aquell que...
Més tart el capità acotxava el grumet al jaç i després pujà a coberta per fumar-se la darrera pipa del dia tot sondejant el cel estel.lat. L´escàndol del moll s´apagava mentre alguns anaven pujant mig veguts. I recordà que algú l´esperava a ´illa, aquella mà saccejant-se. I amb aquell " no dèu faltar ningú " es dirigí a la pasarel.la i tan bon punt pensà en retirar-la decidí passar la nit a terra tot endinçant-se a la ciutat adormida en el somni.
Realment la decisió de l´espectre de deixar-se engolir pel mar l´havien commogut de tal manera que el deixava fora de lloc i no podia comprendre aital decisió. Sense adonar-se les passes el conduiren debellnou fins el consolat francès. En arribar esguardà la mansió silent snese perdre ni un detall: la cornisa, el finestram, la porta amb aquella gran anella daurada, fins que uns guàrdies se li atançaren per fer-lo marxar. Una darrera llambregada l´advertiren que des d´una finestra l´estaven mirant. El perfil del cap encabellat el feren suposar a la tal Nicole. I continuà deambulant per la ciutat adormida en el somni.
Al cap d´una estona es sobresaltà en sentir el tacte d´algú a l´espatlla. Es girà i topà amb la Nicole.
- Què ha estat d´ell ? Li preguntà ansiosa.
- Què vols que et digui ?
La Nicole encara restà espectant una estona esperant amb un silenci cada cop més ansiós una resposta del capità que finalment l´abraçà acollint la seva cara al pit.
- Ja has parat compte del perill en sortir del consolat a aquestes hores ? Li preguntà.
Ella esclatà a plorar.
- Si ell no hi és, no hi ha pas cap perill. Respongué la Nicole sanglotant.
Després continuaren caminant els dos per aquella ciutat adormida en el somni sense rumb, sense rumb fins el moll. El Rosamarina restava silent amb el belam recollit i les ai¨gües tranquil.les del port el mantenien quiet: una ombra adormida i tots els somnis inquiets de tots passejant-se pel camarot, les escales, la coberta i enfilant-sepels pals que testimoniegen les embranzides del vent contra el belam desplegat per navegar.
- Fa fred. Oi ? Digué la Nicole.
- No et pensis... és primavera. Respongué el capità.
- Voldria pujar al teu baixell. Digué de sobte.
- Tú no et dius Nicole. Oi ?
- No ! Exclamà violentada. Soc una dona que no soc d´aquest segle.
- Què ?
- Una ragatza qui non sono de qüesto secolo.

Relat del mes de maig ( cont. : I )

2008-05-17T06:29:00.002Z

La Nicole, en sortir del tuguri on hi era la marineria del Rosamarina s´adreçà ràpidament cap a casa travessant els carrers d´aquella ciutat adormida en el somni. Entrà a casa, tancà la porta de cop i travessà àvida el hall d´entrada dreçant-se a les escales que condueixen al pis superior. Les pujava de dues en dues agafant-se el vestit amb les mans de manera que per poc no arruga la misiva. Un cop a la seva habitació privada la va repassar amb la mirada i es tranquil.litzà en adonar-se de que estava sola. Mirà la carta amb la respiració accelerada i es decidí per obrir-la:
Estimada Nicole:
Fa anys que estic buscant una sortida per a nosaltres. En la meva recerca a vegades hem turmenta el record de les nostres vetllades a Lisboa.
No he pogut aconseguir recollir el que necessito per desaparèixer del continent tu i jo i perdre`ns sense deixar ni rastre del nostre camí fins fer impossible que ens segueixin.
No he pogut oblidar els anhels de nosaltres saccejant-me impotent en les nits sense tu, sense tu entre els meus braços. Tampoc puc oblidar aquella nit que et retallaves amb la llum blava de la foscor il.luminada per la lluna amb el teu cos nu asseguda a l´àmpit de la finestra.
Potser tu podràs sobreviure a l´aborriment de les nits solitàries en aquesta ciutat adormida. Jo no puc suportar viure sense tu. Hem turmenta el desig incomplert de no tenir-te, com foc consumint-me enmig del mar.
Ara ja fa cinc dies que hem deixat terra i no puc veure`t amb les mans vuides i sense acomplir el nostre desig. T´estima fins la sacietat en el record de les nostres vetllades, fins l´infinit, cada dia i cada nit, teu...
Alta mar, a vint-i-dos de març del mil, vuit-cents quinze.

Relat del mes de maig.

2008-05-11T09:25:00.002Z

Deixaren anar la maroma menant la nau a sortir de port. Tot quedava en terra. Els seus somnis més preuats restaven al moll des d´on una mà insinuava un adéu o un fins aviat engoixós per l´espera que es presentava comptant els dies i les nits a cadascún dels minuts, menys quan la brega del feinejar la distreien. Ell tindria temps d´esguardar a cada nou horitzó sota del cel blau i l´aigua indòmita el desig de la tornada. I sota els estels en les nits tranquil.les i agitades trobaria el consol en la solitud plena d´enyor. No podria gaudir de res més que dels records i les esperances de nous desitjos per assolir i dels plans un cop s´acabessin les travessies, restant sempre al seu costat.
Un viatger encapat no deixava de mirar envers el destí sense perdre l´atenció en què sap què. La coberta solitària solament restava habitada per qui tots en deien l´espectre que no perdia l´esguard en el bat de l´aigua al casc ni en el velam. I potser tampoc en l´horitzó ni el sol ni els estels. Tampoc parava comte amb l´anar i venir del feinejar que transcorria incessant. Com aital mascaró ningú sabia què o qui el mantenia permanentment amb la vista perduda més enllà del punt en que el cel i el mar es troben. Dos dies i l´espectre immòbil. Tothom callava i ningú no s´atrevia ni a acostàr-se-li, ni per perguntar-li el nom. I tres dies, igual cercant més enllà de l´horitzó. Tothom es preguntava què fèia que l´espectre restés sense menjar ni dormir.
Un dia la novetat trencà la immòbil semblança de l´espectre amatent a un destí ignorat. De cop i volta girà cua i es dirigí decidit vers les escales que descendeixen fins els camarots. Un cop allí cridà demanant paper, ploma i tinta. El grumet demanà permís al capità per servir-lo i fou servit. L´espectre restà tota la tarda a voltes escribint, a voltes ordenent el seu pensament fins que amb aquell " no hem seguiu " restà uns instants a coberta i saltà a l´aigua. El grumet cridà aquell " home a l´aigua " corejat per algún que altre mariner i el capità aturà les maniobres que s´intentaren emprendre pel rescat. Després descendí fins el camarot i agafà la carta entre els seus dits i llegí allò de " Per entregar a Nicole ( Lisboa ) ".
Passaren les jornades d´una travessia tranquil.la. I un cop albirada terra, entrats a port i havent sopat, el capità s´adreçà al consolat francès per deixar la carta.
- Nicole ? No hi ha pas ningú quese`n digui així a Lisboa. Respongué l´embaixador.
- Sí ! Un home encapat de mitja talla. Exclamà el grumet.
- Calla ! Cridà el capità.
- Nicole... Nicole... L´embaixador estava espectant a veur si li dien alguna cosa més.
El capità, juntament amb el grumet restaren perduts pels carrers de la ciutat amb la carta a les mans i sense saber a on anar a parar per complir la darrera voluntad de l´espectre.
- I si la obrim ? Comentà el grumet enmig d´un carrer sol.litari i mal il.luminat de la part baixa.
- No podem tenir un càrrec de consciència. Digué el capità alhora que pensava que el càrrec de consciència ja el tenia en no poder adreçar la carta a la tal Nicole.
Els carrers restaven encalitxats, una calitxa espesa, impossible d´esvair.
Finalment el capità i el grumet s´atançaren al tuguri on la marineria dissipava l´aburriment i escalfava el cos amb conyac. I passà l´estona.
- Sou del Rosamarina ? Exclamà una veu aprop del capità que assentí girant el cap vers la dona encaputxada del seu costat. El grumet esguardà el capità amb il.lusió i el capità li entregà la carta sense encomanar-se a res ni a ningú. La dona es retirà entre la fumarada i intentant no trepitjar les escupinades de tabac mastegat fins la porta. Un cop allí es girà per mirar al capità que la perseguia amb la mirada i el saludà amb un gest d´adéu que li recordà la seva dona allí a l´illa.

Roy Stuart o la invitació a l´espontaneïtat.

2008-05-02T15:13:00.005Z

En aquesta ocasió invitem a Roy Stuart amb una de les seves primeres obres fotogràfiques. Per tal d´aproximar-nos volem repetir alguns dels plantejaments que Jean-Claude Baboulin fa a la introducció: " Su mensage se revela contra las normas sociales actuales. La moral tradicional, y su concepción de lo natural en la sexulidad ( copular para procrear ) se opone a lo considerado corrupto y perverso ( la sexualidad como juego y búsqueda del placer ). Roy Stuart invierte esta proposición: una pareja que copula con el fin de procrear ¿ acaso no se comporta de un modo sencillamente " animal ", puesto que eso es precisamente lo que hacen los animales ? " Davant d´això voldríem dir que la procreació pot ser una conseqüència de la sexualitat i mai no la causa. En tots els sers vivents animals del nostre planeta es planteja d´aquesta manera.

D´altra banda Roy Stuart empra un llenguatge que trascendeix la " pornografia toba " en un exercici de cercar el plaer en una sort d´imatges on es reflexa el joc eròtic tal i com es produeix, malgrat que en alguns moments derivi vers el simbolisme com en el capítol " circus ". Altrament en d´altres capítols, el seu " realisme " tracta la naturalitat que s´exibeix per ella mateixa: els jocs en roba interior i fins l´espontneïtat femenina que recupera la personalitat sexual de la dona.

Nosaltres hem triat una fotografia en la que la dona invita a l´espectador a entrar en el joc.

Relat del mes d´abril.

2008-04-04T16:52:00.002Z

- T´ho he portat. En el pas del congost la Dama del Lliri volia que s´ho donés conjurant la foscor imposada.
Ell es retirà amb la misiva a la cambra del silenci. Passaren les hores adormides pel temps d´espera d´una nova albada. Els plegs restaren de nou arraconats en el vell armari dels secrets. I en fer-se l´alba la missatgera esperava la respost com sempre.
- Hi ha res de nou ? li preguntà ella.
- La vida és més important que la lluita entre la llum i la foscor. Li contestà ell.
La missatgera insistí es que aquesta vegada li havia dit espressament que era necessària una resposta, que li anava la vida. Ell esguardà el caball de la missatgera apunt per la partida i li advertí dels perills que corria en travessar el congost. La missatgera s´inquietà esperant una resposta, encara. Ell esguardà el rocam que mena al congost i s´acomiadà amb el prec de sempre.
- Morirà ! Exclamà la missatgera.
- Si estàs segura d´arribar no morirà. En el teu dolç cor veig la gosadia per assolir el teu destí si li portes el prec de sempre.
La missatgera assentí confiada. I ell de nou es retirà a la cambra del silenci. Allí esguardà l´armari dels somnis on hi era tot el que podia ordenar. S´atançà a la finestra i pogué veure com la corbada alçava el vol vers un destí desconegut mentre sentia el galop llunyà de la missatgera que es perdia entre la boira i el petar de la llenya que es consumia lentament. Després farcí el sarró i emprengué la costa fins el cim de la néu per tal de contemplar la vall.
El soroll de les seves passes trencaven el silenci de la quietut de la terra feréstega com tantes vegades havia passat tot resseguint el camí per anar a contemplar la vall. Recordà de nou la confiança depositada pel Senyor de la Claror i la Terra, una confiança difícil de mantenir i menys enmig del soroll de l´acer de la darrera contesa. Esperava contemplar de nou la vall i trobar el desenllaç definitiu. Un matoll de cards cedí a una de les seves passes mesurades. En un dels revolts veié la rocalla que quedava de l´antiga pleta on els pastors guardaven la ramada per la nit mentre geien els somnis arraulits a la balma de més enllà. Pensà en el brogit de la darrera vegada a l´Hostal de la Cruïlla. I en adonar-se d´haber arribat al cim, es girà i contemplà tota la vall. Des d´allí semblava quieta: veié la vida que es feia a cada instant i s´adonà de les velles ferides cicatritzades a la seva pell resseca pel temps. La va veure un instant. I quan trobava pels castells i les places. L´envaí el dolor de l´acer a les seves carns en la darrera contesa contra la Dama del Lliri. La vall restava quieta. Tot s´acomplia mentre veia els arbres de més aball, vinclats pel mestral amb la frisança somorta. Passaren les hores fins que la penombra a l´obaga apagava la verdor dels arbres. Deixà el cim de la neu i tornà a resseguir el camí de la vessant de la neu perenne i després la terra feréstega. I trobà els cards que havia trepitjat de pujada. Els arrencà i els recollí amb beneració per posar-los a lármari dels somnis quan arribés a casa. la pendent descendia suau i ell es trobava àgil de nou. En arribar, la primera cosa que féu fou posar els cards a l´armari dels somnis i conjurà el desig i el plaer. S´acostà a l´armari dels secrets i obrí els darrers plecs que li havia portat la missatgera. " Estic dessolada..." deia. " el meu desig no el puc acomplir en aquesta ciutat sense el teu amor... Hem corseca la serp de lasorra de la platja i estic molt lluny de la meva estimada... Les meves silents oracions per evadir les amants imposades... Prego pel teu cor perquè hem treguis d´aquest bordell infecte en el que m´ha posat el redactor... Les meves carns es dissipen com es dissiparen les de la meva mare i no podré oferir-li res... Amor meu, et prego una batalla per tal de que pugui gaudir del meu desig... Oblida les batusses amb el meu pare, t´ho prego per la meva mare ".
Tancà el plec i mirà els cards de l´armari dels somnis. Mirà per la finestra i la fosca havia adormit la vall condemnant-la a un nou silenci com cada dia. I tot tornant a obrir els plecs anà al final i llegí allò de "fes un càntic més vell que el del salm... Temo la metzina ". La recordà d´antubi en bolquers i la darrera vegada que restà empresonat i aquell " Te`n penedeixes ? ". Contestà que no i potser això li havia salvat la vida a mercès del conjur de la foscor de la Dama del Lliri. I es repetí que no s´empenedia de res. llavors es dirigí a la cambra de dormir i s´estirà tot pensant en els cards que havia collit pel camí del cim de la neu. La tornà a veure en bolquers. S´alçà tot sabent que no la podia desitjar perquè no li agradava, però no temia la metzina i decidí abraonar-se debellnou contra la flor imposada. més tart el sò d´un mussol el feren pensar en que ja havia de partir.
A l´Hostal dela Cruïlla parà i entrà. L´enrenou es dissipava amb la cervesa i les dones que es perdien d´una taula a l´altra. Ell s´asseié i la reconegué de nou amb aquella expresió alegre de sempre.
- Què ! Tens ganes avui ?
- Tens gana avui ? Li preguntà sorneguer.
- Podem matar una gallina per sopar.
- Com vulguis.
A poc a poc se li despertava el desig en imaginàr-se-la al jaç més tart. Les seves tetes cenyides pel pany i el blanc dels braços per la penombra del jassos sadollats de plaer.
- Com t´ho podria dir ? Cada dia estàs més bona. Li espetegà.
Ella agafant-li la mà per llegír-se-la li digué murri que advertia el cel estel.lat d´aquesta nit plena de desitjos en el seu ventre.
- Què més vols ? li preguntà ell.
- Unes quantes monedes.
- I a més de les monedes ?
La nit transcorregué amb el bullici del desig entre les seves cuixes i recorreguent-la tota mentre ella exclamava més i més fins que les vesties del corral s´agitaven i el gall cantava. L´Hosteler atiant el foc renegava i ella s´alçà ràpidament per anar abaix. Ell s´adormí després d´un got de cervesa.
Restà encara uns quants dies a l´Hostal fins que dissipà el desig per ella. Abans de partir li oferí un card.
- Que bonic ! Exclamà ella.
I reemprengué el seu camí vers la ciutat. lluny de rescabalar-la sabia que es trobaria amb la nit imposada. Tanmateix perseverava en la llum i la vida per tal de complir amb el seu desig. El camí fou a l´atzar de la marxa espontània sense cap apremi. Un cop albirada l´urbs s´adonà de que tot estava acomplert, intentaria salvar la pell per entre els carrers distrets pel brogit del traginar de tothom. Quan caigué el vespre es refugià a l´establia d´una lleteria propera al palau. Els somnis repetitius de la darrera contesa no li permeteren descansar. A l´endemà, en sortir al carrer la veié entre la multitud custodiada per uns soldats i ella en advertir-lo li va fer una senya perquè marxés.

Relat del març

2008-03-14T17:46:00.002Z

Damunt la taula el paper en blanc. Tota una temptació. Sona el telefon i ella hem pregunta si vull anar a la festa de disfresses de la discoteca. Li dic que avui no, que podem quedar un altre dia per anar a la discoteca. Insisteix perquè la disfressa li ha quedat molt mona. Li dic que com a molt podem sopar junts, però que després me`n vaig a passejar.
Surto de casa. Damunt la taula ha quedat el paper en blanc. Fa dies que la humitat ambient ha disminuit i el fred no s´empalaga. A la plaça del barri una foguera crema el Sr. Carnestoltes d´enguany. La gent contempla el màgic foc en silenci. Després agafo el metro per anar al restaurant.
Llàstima ! No s´ha posat les mitges que li vaig recomanar.
- Com ets. Hem diu.
I posant-se seductora hem proposa de nou d´anar a la discoteca i després acabar la festa a casa meva.
- Un altre dia. Li responc.
Surto del restaurant per deambular pels carrers d´aquesta ciutat coronada pel temple del Tibidabo. No brilla com avans. Els nous llums són més apagats: ordenances municipals. Recordo el paper en blanc damunt la taula. Tota una temptació. Decideixo tornar a casa. La Rambla de Catalunya està mig buida. Els arbres resten adormits i ignorats pels vianants. Un paquistaní que passa porta roses per vendre a les parelles pels bars i restaurants. Me n´ofereix, però li dic que no tinc ni un euro. L´home dubitatiu hem mira i me n´ofereix una. Li repeteixo que no porto res i que si me`n regala una l´agafo. Llavors hem demana solament un euro. Li torno a dir que no tinc res. Ell es queda mirant-me amb la rosa encelofanada a la mà i me l´atança dient-me que me la dóna i que li dongui gràcies a Alà. Li beso la mà i la prenc. Rambla avall, tot mirant la rosa penso que Mahoma i Jesucrist ho deuen estar celebrant junts. Llavors penso en la camarera d´aquell restaurant on m´inviten a truita de patates amb pà amb tomàquet.
Hi vaig.
- Gracias ! Diu ella somrient.
Li pregunto per la seva companya.
- Hoy es su dia de descanso.
Llàstima ! Sempre se m´esmuny.
- Quieres una tapa ?
- Otro dia. Me voy a casa.
- Vale ! Hem diu mentre alça la mà i la tanca per acomiadar-se.
El Sex Shop on hem fien la literatura eròtica està tancat. I recordo la darrera novel.la que vaig llegir: una noia en un jakutzi.
Continuo deambulant per la plaça Universitat, la ronda Universitat i el Sex Shop d´aquí també està tancat. Tot està tancat i barrat. Quan soc a la plaça de Catalunya decideixo agafar el metro per tornar a casa. A les escales dos o tres persones dormen abrigades amb cartrons. Una dona molt vella vestida de negre i amb el cap cot cobert per un mocador, també negre, està asseguda a les escales. Miro el portamonedes i solament hem queden vint cèntims. Se`ls vull donar però la dona no racciona.
- Tingui. Exclamo.
La dona mou el cap i res més. Un home m´allarga la mà i se`ls dono.
- Se está muriendo. Hem diu.
Penso en trucar al 012 però és inútil. Si la dona ha de morir és millor que mori aquí sola com aquest vestíbul abans de que la torturin en qualsevol hospital.
L´andana del metro també està solitària. " On es dèu posar la gent " penso. Lluny veig dues noies que s´estàn acabant de maquillar. Una va disfressada de diablesa, tota vermella, amb una camiseta cenyida, uns pantis i unes banyetes d´allò més encisador. L´altra porta un abric llarg gris clar. Per entre el plec de l´abric adverteixo unes cames, fins les cuixes, pàlides amb un lleuger tò cendrós molt clar. No m´imagino de què dèu anar disfressada. Elles hem somriuen. La diablesa és més extrovertida i divertida, però la que porta l´abric gris va molt calenta.
- Ja portes cueta ? Li pregunto a la diablesa.
- Jo sí que en porto. Hem contesta la de l´abric gris turmentada pel desig.
- Amb l´abric no es pot veure. Li contesto.
Hem contesta davant l´expresió neutra de la diablesa que això ho hauré de descobrir jo.
- On anèu ? Les hi pregunto.
Elles arronsen l´espatlla murris, però la de l´abric gris comenta que van unes quantes parades més enllà.
Arriba el metro i s´aixequen. Ara, les cuixes de la de l´abric gris han quedat cobertes. La diablesa no porta cueta i s´arregla la camiseta cenyida. El metro para i elles dissimulen amb l´afany d´entrar al vagó i jo també entro darrera d´elles. En seure les hi pregunto si puc seure amb elles perquè l´ escalfor humana en aquesta nit solitària m´anima. La de l´abric gris seu més atrevida que a l´estació amb les cames creuades.
- Podré decobrir la teva disfressa ? Li pregunto sorneguer.
Ella mira a la diablesa i somriuen. Llavors la diablesa hem pregunta com hem dic.
- Cerverí ! Conrtesto.
- Què ? Exclama la diablesa.
- Cerverí. Repeteixo.
- I quin sant és aquest ? Hem prdegunta la de l´abric gris.
Contesto que no sé si Cerverí és un sant o un dimoni escuat perdut en la nit subterrània.
- Cerverí Broll. Aclaro finalment.
- Broll ? Què vol dir això de broll ? Hem pregunta encuriosida.
Les hi explico que un broll és una dèu d´aigua. La diablesa assenteix. Llavors es miren l´una a l´altra i la diablesa es rellepa els llavis somrient. Jo suposo que no han quedat amb ningú en especial i van a veure el què a alguna festa. Després el silenci amatent es pot tallar en entrar dues travestis ataconades. Les travestis es morregen i la de l´abric gris dissimula mirant a la finestra tot arreglant-se les orelles puntiagudes.
- Aquestes orelles són de gateta. Oi ?
Ella assenteix.
L´armonia de les faccions de la seva cara amb el color pàlid, lleugerament cendrós de la seva pell i el cabell morè expresen un equilibri mal dissimulat per les ganes de sexe que traspúa de tant en tant.
Les estacions es van succeint una a una. Les travestis que no han parat de morrejar-se i engrapar-se el cul baixen del vagó. I dirigint-me a la de l´abric gris li dic que baixo d´aquí a poc i ella mira a la diablesa que torna a arronsar les espatlles amb un esguard incògnit.
- Si el veus li dius que tinc la grip. Li diu la de l´abric gris.
I la diablesa, tot mirant-me exclama aquell " vale ". A mi se`m fa un nus a la gola, com si tota l´ansietat s´acumulés en un sol moment mentre la de l´abric gris mésguarda amb els sis sentits. Mira a la diablesa que torna a arronsar les espatlles i m´alço del seient. Sense saber què dir se`m torna a fer un nus a la gola amb la sensació d´estar ficant-me en un embolic. El cor se m´accelera i la respiració no hem permet dir res.
- Què estic fent ? Encara falta per la meva parada. Li dic sorprès a la de l´abric gris.
- Bueno! I què ! Exclama ella.
Mentre encara no arribem a l´estació on hem de baixar restem tots dos a la porta del vagó. El silenci ansiós de l´espera en acomplir el desig hem crea una tensió inquieta però agradable. Ella de sobte hem dóna la mà. La megafonia anuncia la meva estació. Passa un minut i el vagó para, i ella hem mira.
- Saps on anem ? Hem pregunta en sortir a l´andana.
- Anem a casa meva. No ? Li dic com si fos l´única altrenativa.
Les nostres passes s´acceleren a cada passa. Ens persegueix el mateix dimoni del gaudi a assolir i la seva ansietat apremiant. Nosaltres no ens diem ni una sola paraula. Al carrer silent i mal il.luminat l´humitat no s´empalaga. I en arribar al portal, trec les claus de la butxaca sense que ella les perdi de vista. A l´ascensor la seva respiració s´accelera sobtadament. Jo resto amatent. I un cop al replà, de nou les claus i la porta. En entrar, ella ja no pot més i es gira clavant-me els llavis amb una besada que obre pas a la seva llengua cobejosa. mentre, li engrapo el cul i adverteixo que no porta cueta com deia. Ella s´aferra a mi apretant-me amb tot el seu cos. Com puc m´aparto i li dic d´acabar d´entrar a casa. De camí al menjador es va desabotonant l´abric i un cop allí m´esguarda i se`l treu. Si això és una disfressa, valgam Déu ! Tot consisteix en un "sostenidor " amb tiretes negres amb unes aureoles de pedreria al voltant dels mugrons i unes calces amb tiretes negres i una pedreria que li cobreix la figa.
- T´agrada ?
- No. Si jo ja sabia que no portaves cueta. Li dic.
- I les orelletes ?
- Un detallet per despistar. Diu aguardant-me.
En acostar-me veig que la pedreria brilla amb una intensitat especial. Ella es mira el que porta a les tetes i hem diu que són autèntiques.
- Tu deus ser de casa bona. Oi ? Li pregunto.
- No de classe mitja.
I afegeix que la pedreria és un regal que perseguia per aquesta nit. De sobte m´abraça i comença a resseguir el meu coll i l´orella amb la llengua. la impresió del color del su cos i tota ella m´ha exitat i no puc controlar-me. El meu membre va prenent cos. Ella desficiosa es separa de mi i es treu el mini tanga de pedreria deixant al decovert la xona. En alçar-se mou el cap per retirar cap endarrera el cabell i comença a descordar- me el cinturó amb rapidesa. Llavors noto que està més humida que l´herba amb la rosada. Hem mira i hem demana que la penetri allí mateix, damunt de l´estora, que no pot més. Jo li dic d´anar al llit, però ella amb un to de veu somort comenta que des que va aconseguir la disfressa no ha estat amb ningú.
- I tot és qüestió d´un polvo ?
Ella s´estira a l´estora amb la respiració accelerada, tot demannat-me que m´atansi.
Quan recordo que no tinc preservatius exclamo aquell " ostia ! ". Ella me l´agafa i se la fica a dins del cony amb un so de sorpresa allargassat en tancar i obrir els ulls, tot encongint les cames. L´expresió de la seva cara i el color de la seva pell m´acceleren. I a poc a poc el seu rostre es torna greu i crida aquell " cabrons " amb força. Jo hem retiro espantat i ella acaba amb mi amb una mamada. I després hem demana excuses pregant-me que la perdoni, que no anava per a mi.
Llavors l´acompanyo fins al llit. La miro i m´adono de que està més bona del que havia vist d´entrada.
A l´habitació passa el temps. Ella resta silent mirant el sostre. I de cop i volta hem, pregunta com hem dic.
- Ja ho us he dit: Cerverí ! Li contesto.
Ella continua immòbil. Segurament pel seu cap deu estar passant alguna hiostòria i no la vull interrompre. El temps cotinua passant lentament.
- T´agrado ? Hem pregunta de sobte.
- No he tingut temps de comprobar-ho. Li contesto.
El temps passa i el soroll del metro de les cinc i quart hem desperta. Ella resta ageguda de costat. I quan s´adona de que m´he despertat s´atança tot dient-me que no hem vol explicar cap rollo. Mentre l´albada espera hem perdo en el seu cos. la pedreria de les tetes s´extén damunt la manta i li dic que hem molesta. Ella hem demana que m´alci i l´espolsa fora del llit, tot abraonant-se de nou damunt meu marejant-me a petons i morrejades mentre la penetro lentament. Contra més va, les seves morrejades són més intenses fins que a la fi para arraulint-se damunt meu.
Al cap d´una estona li toco l´esquena per si vol dutxar-se per anar a esmorzar.
- S´està tan bé... Murmura.
Passa una estona i ella surt del damunt mèu i ens arreglem. A l´hora de sortir recull l´abric del terra i se`l posa.

Després d´endrapar la xocolata amb xurros amb ganes s´aixuga els llavis. Al punt, m´esguarda esglaiada, torça els llavis i arrenca a plorar a sanglotades tot posant-se les mans a la cara.
- Els brillants ? Li pregunto.
Ella afirma amb el cap.
- No et preocupis. Li diré a la dona de la neteja que els reculli per donar-te`ls.
Es treu les mans de la cara enlligramada per negar-me el que li he dit. I en atançar la meva mà per esbandir-li les llàsgrimes emperlades s´aparta per secàr-se-les amb el mateix mocadoret que ha fet servir per aixugar-se la xocolata dels llavis.
- La disfressa me la va regalar el Tomàs. Hem diu.
- Això val una fortuna nena. Et deuria estimar molt. No ?
- Ell estava emmirallat amb mi des que hem va conèixer. Al cap d´un any de relació hem va preguntar què volia, que m´ho donaria. Quina tonteria !
- I et va regalar la disfressa. Oi ?
- La meva mare hem va dir que hem deixés de tonteries per casar-me amb el Xavier i que anés per ell a la festa. Llavors li vaig demanar el regal al Tomàs.
- Ostia !
- Després de regalar-me la disfressa, un dia estava al bar de la facultad llegint el diar i vaig trobar la notícia de que al Tomàs l´havien ingressat a una Clínica. Vaig anar a Madrid...
- Ja ! I a tu t´agrada el Tomàs.
Hem mira fixament per acabar afirmant amb el cap.
- No ho entenc. Estava tan ple de vida...
- Ja ! Ja sé. I el Xavier ?
- No sé´. L´he deixat penjat.
Ja no sento la tufarada dels xurros i els camarers no deixen de mirar-li les cuixes. Realment en hi ha per perdre-hi les mans de nou, fins les angonals i aquella xona de llavis generosos. Amb aquestes, un camarer ens deixa la nota. Al poc sona el mòbil dins del seu bolso. Pel que sento la seva mare està molt preocupada per ella i li pregunta que on s´ha ficat tota la nit.

Nus.

2008-02-27T09:14:00.003Z

Nus per la intimitat,

per exitar

per deleitar

per protestar.

El nu com a protesta.

Aquesta fotografia apareguda a l´ADN del dilluns 28 de gener d´enguany i signada per Jordi Soteras està presa a les escales de la catedral de Barcelona en el transcurs d´una manifestació d´Anima Naturalis contra el despellegament dels animals.

Relat del desembre del 2007

2007-12-03T23:42:00.000Z

Aquesta, encara que algú ho digui, no és la història de les filles dels Pars, ni de la comtessa de Dia que exaltava la seva bellesa perquè el seu caballer volia altres dones i havia marxat a Terra Santa.
De cert, Isaorda, comtessa de Dia, es consumia trista i sola composant les troves d´amors perduts. Des d´on era sempre veia el mateix. Silenci i silenci a la vall. I solitud. Feia molt de temps que del somni de les fades, les ninfes i dels elfs dels boscos de les vessants muntanyeques ja no en quedava res, ni els rierols cantaven amb l´aigua de pedra en pedra i les boires baixes amb la terra molla no tenien cap misteri.
Una vegada, a voltes una paraula, frases i de sobte: " Aquesta no és la trova de sempre, ni dels cants d´aquell que conquerí la flor imposada per imposar-la. Aquesta tampoc és la història d´aquell que portava la nit amb ell per por a que qualsevol dia es despertés el pitjor dels dèspotes "
Desperta ! Desperta ! Es sentien a cor els suspirs d´amor de les donzelles quan somniaven. I tot d´una es desgranaven les notes que acompanyaven la veu del de Carcassona. Isaorda se`l mirava i mirava. I ell fent veure que no la veia no deixava d´estar atent al seu esguard. Rimbaut menjava del xai escorxat feia poc per aital concurrència: amb els de Besiers, un Par i tots.
Amb l´escalfor del foc d´aquell vespre el de Carcassona no podia més i veia lluny arribar a la Senyora d´Orient. Intuia que Isaorda s´havia deixat anar de desig tot veient que Rimbaut el tenia servit.
Aquell vespre el de Carcassona, glosant la història d´Orfeo, plorava per dins en veure l´avidesa d´Isaorda per tenir-lo definitivament. I pensava en ella i la darrera vegada que la veié.
- Què som l´un per l´altre ? Digué ella quan restaren sols.
- Som dues estrelles fugiseres que corrent pel cel ens hem trobat un instant.
Savia que si Isaorda el desitjava tot estava acomplert i es llançaria damunt d´ella. Ella s´adonava de la seva pretensió i es preguntava qui l´estimava, però amb ell es sentia jove i àgil de nou com quan perseguia papallones pel bosc.
I reemprengué un somni que savia efímer en assolir el gaudi. Hauria volgut l´illa de plaer enmig d´un temps perdut: les inacabables carícies i engrapades a les seves carns, ser obgecte de quelcom que empeny a masegar els cossos fins a exhaurir-los, el goig inacabable a la boca amb la llengua, el coll, les orelles i les mamelles deleroses. Ho oferia tot, amb les cuixes i els peus alçava el xaruc i el cul sadollats, oberta per acollir un desig més real malgrat la il.lusió d´un moment que podia assaborir com un record de feia temps. El de Carcassona s´oblidà d´ella i solament pensava en obrir-se camí a cada instant amb els replecs de la pell, amb la boca, les mans, amb el frec dels cossos i el membre delerós que anava atisfent.
Isaorda el cità amb aquell " fem un càntic més vell que el del salm" i ell respongué " i que el verb ". Llavors ella s´estorà i li digué que com podria estimar-lo si ell sempre deia coses noves. El de Carcassona somrigué mig trist mig irònic per acabar amb una rissotada, tot enutjant-la.
A la nit Rimbaut la va trobar nua al llit i exclamà el vers del de Carcassona amb aquell " fem un càntic més vell que el del salm " i ella exclamà " i que el verb ".
Molts anys després també podríem dir que no es trovaven les Almogaveries del Muntaner ni els cants del vent batent els belams de les naus en la recerca dels tresords d´orient: de Sicília a les Portes de Ferro. Tot tornava a ser entre els desconeguts mestres dels castells del nord i del sud, però un somni imposat s´obria pas i tothom volia vestir les sedes del desenllaç de la història dels del uil i dels de l´oest.

Vlastimil Kula en blanc i negre

2007-11-26T19:26:00.000Z

Ara fa aproximadament un any que volia invitar a Vlastimil Kula en aquest bloc degut a la seva obra fotogràfica e el terreny de l´erotisme, sexualitat o pornografia.

Mark Ostrowski en un llibre on entrevista a diversos fotògrafs introdueix a aquest autor amb una frase de Jana Leo: " La fotografia es pornográfica, enseña lo que no se debe mostrar y no muestra lo que enseña". En el seu treball Kula, ja sigui en el seu llibre publicat per Taschen o en el treball " Spa " es fa plenament adjudicatari d´aquest comentari: enseñar el que no es mostra y no mostrar el que enseña. Acostumats com estem a la visió explícita de la porografia típica amb maquillatge, silicona i retocs de laboratori, podem veure en aquest cas com s´aborda la sexualitat des d´una òptica en la qual no es persegueix exclusivament l´impacte de l´observador sinó que més aviat es busca una sexualitat viscuda pels seus i les seves models que no són professionals i que juguen d´una manera espontània amb alguna senya a l´observador. El joc de la foscor i el ressaltar la lluminositat de les seves amazones va tornant-se més clar amb la mesura que avancem els capítols fins a " With satyr in bath ", un preludi del seu treball posterior " Spa " on el blanc predominarà amb els tons grisencs dels cossos.

D´altra banda i com ens deixa escrit Kula: " Me parece muy interesante la tortura psicológica e interior derivada de la lucha entre tabúes culturalmente inculcados y consolidados, y la conducta sexual avivada por el deseo de la omnipotente naturaleza, esa naturaleza que se pretende que ocultemos y reprimamos, avergonzándonos de ella ". Així els temes que fotografia van des del paroxisme de les models, la solitud anhelant que s´exibeix, un bon estudi de l´atracció lèsbica i la mateixa alegria de les seves models saltant i rient o la còpula espontània. En aquest sentit en el llibre " Musa " d´Ostrowski, Kula es referma en la llibertat que deixa als i les seves models: " Sí, a veces son ellas las que me guian en este reto de funambulismo que es la fotografia ".

" Vlastimil Kula " Edit. Taschen. Madrid 2001

Mark Ostrowski: " Musa: seis fotógrafos hablan de su vida, de su trabajo y de sus fuentes de inspiración " Editorial Mácula de plata ediciones. Gijón 2006.

Tantmateix podèu veure u resum de l´obra de Kula a http://www.kulaphotography.com/

Relat del juny del 2007

2007-06-30T14:29:00.000Z

Ja fa molt de temps, en un altre temps. Temps a venir s´haurà desvetllat el somni.
La cadenciosa pluja fina d´un dia qualsevol esdevingué la raó per la qual va disposarse a passejar pel parc un cop va saber que el seu amic s´havia suicidat tot llençant-se pel terrat, estava trist, però s´adonà que la gelosia havia estat més forta que la vida. Llavors travessà la porta i continuà pel passaig Lluís Companys per tal d´acabar agafant el metro i anar a casa. Al vespre, cada de tant en tant tenia somnis terribles: avui la veu damunt del pupitre estirada amb les cames alçades i tot un grup de soldats francesos que la van penetrant un darrera l´altre. Ell resta resguardat per un carruatge que no entén per què està allí. Al capdamunt de l´edifici del davant hi ha apostat un grup de soldats que van mirant la possibilitat de tenir el camp en condicions per abatre`l. Tantmateix ell aprofita la circumstància per anar tirant. I un cos darrera l´altre rodola pel taulat per anar a parar al vuit i al carrer: una sèrie de cossos resta desperdigat per aquí i per allà i les copaltes i els blancs i blaus amb els correatges dels uniformes fan un espectacle fins i tot estètic encatifant el terra.
Després s´adona que des del taulat ningú esguarda la possibilitat de poder acabar amb ell. Llavors gira cua i va resseguint la voravia fins anar-la a trobar. Ella li diu plorant que quina ha estat la raó per la qual a trigat tant i que ja no en vol saber res d´ell. I tanquil.lament li contesta que no es preocupi, tot recordant-li que encara no han acabat de marxa de la ciutat i que vindrà una altra guerra aviat com si Sísif tornés de nou a deixar anar el rocam de dalt de la muntanya.
Passen els anys i de nou la troba i ella li diu que no vol tenir res a veure amb la seva sort. I tot confiant amb ell mateix li contesta que no es preocupi perquè ara tot és diferent i definitiu amb els francesos. I després d´un silenci sense fi el Ton l´abraça i la besa llargament. Els seus cossos s´atrauen inseparables com si el temps no els pogués allunyar a l´un de l´altre. Ella s´estira descobrint el seu cony tan delicat i el parrusset de sempre. Definitivament l´abraça i li demana temps per acabar d´obrir-la. El fluxe d´ella flueix àvit del seu cau i ell en adonar-se es gira i li va llepant d´ull del cul. I sense que calgui ficar-li la llengua ella inicia una escorreguda. Finalment es fonen l´un amb l´altre mentre ella no para de demanar-li més i més.
Un cop han acabat algú truca a la porta i ell agafa un got de vidre i el trenca i es dirigeix a la porta, l´obre i reconeix a un d´aquells que el torturaren en la contesa passada. Llavors li passa el got de vidre trencat pel coll i el soldat cau en rodó al terra al poc.
Es despertà, va mirar l´hora i s´arreglà pertal d´anr a esmorçar i llegir el diari.
( 3-2-1795 La guerra Gran i 13-6-1811 la guerra del Francès )

Valèrie Tasso

2007-06-29T17:02:00.000Z

És curiós. Fins fa poc no havia llegit res de Tasso i resulta que les seves novel.les " Diario de una ninfómana" i " París la nuit " tenen un estil força interessant en la manera d´exposar el tema amb el qual hem sembla coincidir, sobretot en l´estructura del relat. El tema... vet aquí una de les històries que es centren en la típica problemàtica del desamor amb el que en diríem maltractaments psicològics d´un home envers una dona i totes les peripècies explicades amb un to força sofisticat. Aquestes històries que poden semblar versemblants mantenen la dinàmica de realitat imaginació.

El tercer treball de Tasso " El otro lado del sexo " podem parlar d´un treball de recopilació, tractament i fins i tot d´assaig sobre el domini de l´home per part de la dona: en els primers capítols com " Mis relaciones con una dómina..." " El dia que compré un esclavo " s´acaba parlant : " Aquí se sigue controlando el deseo de la gente desde otro enfoque " Després i en aquesta línia passa a parlar de la societat secreta de les Tigreses Blanques i la relació que mantenen amb el que defineix com a Dragons Verds i el Dragó de Jade tot dstacant la importància de la felació. Finalment, dsprés de parlar d´alguns aspectes de les minories eròtiques com el voierisme, enfoca el paper de la prostitució com una enfermeria sexual i el seu paper en la nostra societat.

Valèrrie Tasso ha fet un postgrau en sexologia a la Universitat d´Alcalá de Henares i una mostra clara podríem dir que és el seu tercer treball.

Per més informació podèu consultar http://www.valerietasso.com/

Relat del maig del 2007

2007-05-20T14:32:00.000Z

L´esguard de Liau a Crujë.

Ja s´havia post el sol i al camp no hi havia res a fer. Després d´estar tot el dia treballant amb la maquinària no tenia ganes d´agafer la motocicleta i li vaig dir a la Liau que hem portés. Els companys es perdien amb les cerveses i ella hem va dir que l´agafés fort. Després d´una estona de marxa s´aturà i en reclinà contra mi.
Lentament li vaig començar a acaronar les tetes, unes tetes petites, aquelles tetes que tot eren mugrons. Ella estava immòbil mirant el cel i els meus dits descendiren fins la panxa i després fins la xona humida. De sobte s´alçà, m´agafà de la mà i correguérem fins la casa de la cantonada. Un cop a dins ella es despullava lentament i jo feia el mateix mentre hem posava el seu penjoll al coll dient-me que així tindria la seva energia. Al temps li vaig posar el meu. Físicament no era res però a vegades quan hem mirava amb aquell silenci... i la dança li havia donat una flexibilitat que li pronunciava la seva cintura estreta amb els amples malucs que contrastaven amb la seva esquena.
De sobte algú cridà per la finestra i nosaltres ens tornàrem a vestir i sortírem: al final paràvem al magatzem per comprar sopar.
- Anem a casa teva ?
Però ella hem va contestar que estava la seva germana i tornàrem a aquella casa de nou tot repetint la mateixa cerimònia. Ara ningú ens molestava.
Les seves exclamacions se succeïen a cadascuna de les meves embranzides amb els dits fins que li vaig entrar suaument i ella exclamà llargament. Els seus pits es commovien acompassats i la seva figa, empesa pel seu baix ventre perseguia la meva polla. De cop vaig decidir escórer-me i ens escorreguérem.
Ella s´adormí.
On ets Liau ?

Una mena de nus

2007-05-18T15:26:00.000Z

Les pastores al bany imploren a Krishna que els hi torni els vestits ( Temple d´Ettumânûr, Kerala )

Wilhel Reich

2007-05-09T16:17:00.000Z

Avui volem parlar d´una d´aquelles poersonalitats que s´acostaren a la sexualitat des d´una perspectiva social. Wilhelm Reich ( podeu buscar a Google, per exemple, les innombrables pàgines i seguidors), des de ben jovenet lluità a les files d´un Partit Comunista d´Alemanya que encara no estava sota el poder stalinista. Des d´allí promogué moltes iniciatives a favor de la sexualitat dels joves: per exemple els primers centres de planificació familiar del món, hostatgeries perquè els fills i filles dels treballadors poguessin trenir relacions sexuals i així evitar els onerosos hotels. Un dels llibres més interessants d´aquest home fou " La revolución sexual de los jóvenes ". Amb la pujada del poder nazi a Alemanya emigrà als Estats Units continuant la seva tasca. Als EUA va escriure " La función del orgasmo " on es desarrollen molts dels principis científics que després s´han corroborat i a més parla de la mania de Hitler sobre la raça.
Amb el temps desenvolupà un artilugi per tal de fer possible l´orgasme a les persones amb dificultats ( una versió a la americana són les cabines dels sex-shop). Amb la mesura que avançà en edad va tenir problemes amb la justícia puritana i finalment, diuen males llengües, perdé l´equilibri mental.
Actualment Wilhelm Reichi podria semblar desfassat però s´ha de dir que moltes de les seves teories encara estàn vigents. Valdría la pena rellegir a aquest autor de molts més llibres dels que hem citat amb els ulls de l´actualitat materialista.

Relat de l´abril del 2007

2007-04-21T16:16:00.000Z

Un Capvespre, tot recordant la Teresa.

- La pots comprar als baixos. Va dir ella.
El seu to de veu de sempre, com si hagués acabat de menjar xocolata, pensant tristoiament hem va commoure. I quan marxava per la porta hem va mirra per darrera vegada. Si vaig comprra la cartera als vbaixox i m´ha durat tota la meva vida laboral.
Mai no havia vist tant sacrifici i me la imaginava... No sé. Com deuria ficar-se al llit amb el seu novio ? Aquell novio perdut a la guerra, en una altra guerra, en la seva guerra. No plorava mai però me la imaginava. Després el Socors Roig va acabar amb ella: sempre recollint diners pels familiars dels empresonats o dels afusellats la varen portar definitivament a la clandestinitat. Un pacte entre el règim i ella mitjançant un advocat. Llavors va fer d´amainadera i recordava el seu ofici al costat del Trueta mentre un rosari de bombes queien damunt de Barcelona.
Prego pels càntics més exhuberants i ara sento " en que estrella estarás ". Prego pels càntics més exhuberants per ella: com si tota la juventut que va perdre el seu novio amb untret, ara, ell, visqués. I algí hem diu: sí el Julián,. Li vaig dir passejant per la platja del Poblenou que marxés a l´esterior perquèr no li pasés el que li va passar al Joan: va marxar i la platja del BOgatell sembñava enfonsar-se per la tormenta. Callàvem: "i si ens descuidem amb al Pere..." Hem diu tot mirant l´horitzó.
Quines batalles! Pensava mentre veia com la pluja descendia damunt de Barcelona i hem mullava del Collcerola estant. Vaig agafar el tranvia per baixar a la ciutat i anar a casa de l´Ana per abarçar-la de genolls mentre li veia l´esquena i el cul amb les cuixes separades com sempre, tot ficant-li la màa la figa i ella retirava el cap cap endarrera perquè li petonegés el coll. Llavors es va posar de quatre potes demanant-me que se la fiqués. Els llavis interns se li replegaven quan li entrava i li cedien quan li sortia. I girant el cap hem va demanar que s´ho fés més fort: Sí, Sí...Así. La seva llomada s´arquejava i es baixava com si busqués la manera de que li arribés ben al fons. Al mirall que tenia a l´habitació li veia les tetes com li ballaven.
- Hazlo fuera. Hem va dir.
Ja feia dies que, no sé que què, hem treia el preservatiu i aquell dia semblava... No sé.
- ¿ Entonces...? ¿ Por qué me quitas el preservativo ? Li vaig preguntyar des´prés.

Sobre filosofies dels trets, accidents i troies.

2007-03-23T14:37:00.000Z

Tot seguit passem a exposar un tema que apareix arran de veure com diverses dimensions i aspectes de la intimitat de les persones i lògicament meus surten a la llum sense cap mena d´autenticitat, vaja! que en hi ha alguns que porten un " ciegu " que... . La forma d´exposar-ho parteix d´una manera que en diem Contingut Formal Eclèctic: potser tu pots preguntar-me que vull dir i jo et dic que sé el que vull dir i que el que entens des del teu punt en un lloc a l´espai val. Aixà passa en tota mena de composicions textuals. Tantmateix això no vol dir que estiguem d´acord amb el resultat de la visió que poguem tenir ambdós.

(...)
en les sorres del desert de la llunyania...
(...)
Com que darrerament al nostre país s´està posant de moda la filosofia del cartró pedra i alguns parlen barato: que si tomba que si gira, i hem sembla que estem de nou en alguns moments del passat. Algú des d´un altre temps hem diu, per tal de que no hi hagi confusions en l´ús que es fa de la meva existència i del meu ser, qu aquestes persones aclareixin la ment i deixin de buscar la manera de prosperar a costa meva: Algú diu des d´un altre temps " No m´agafarèu " I jo fegeixo:
Sobre filosofies dels trets, accidents i troies:
" El bon caçador "
Una matinada fresca
vaig sortir per anar a caçar.
No trobo erdiu ni guatlla
per a poder-hi tirar.
(tornada)
Si hem tira l´amor
i hem toca.
Si hem toca
bé hem tocarà.
(...)
Pop. Catalana.

I també podem dir amb ola mateixa música:
De Caftor estanjt

Una matinada fresca
vaig sortir a comprar pà.
La fornera hem diu: vesten!
per tu mi no en hi haurà.
Surto al carrer ben desperta
i veig la llum a mig surar.
Camino i el vent hem desvetlla
i trobo un troç de pà.
Com que ara no ting gana
torno llesta a pasejar
i hem trobo una velleta
que demana caritat.
Li dono dos rals de plata
perquè vagi a comprar pà.
Hem diu que vol perdiu o guatlla
jo o sé si podrà menjar.
( música del bon caçador: pop. catalana. )

De totamanera pensem que la història no s´ha acabat. Pósa-li tu la música a la llibertat. Podem canviar la lletra si ens deceb la imposada realitat, i no ens permet la vida.
( principis dekls noranta del segle passat , però situats al 1868)

Podríem afegir:
Y aunque soy pequeñito
y no tengo experiencia
al reino de la ciencia
yo tengo que acceder.
( música d l´Himno de Riego )

I podria afegir més:

Ahora mismo no sé a donde has huido

Quizás mañana sea tarde
Quizás nunca sea mañana
Siempre como hoy
puedes cumplir
más lunas y más soles
en la esperanza terrestre.

Desde más allà de las estrellas
te veo cansado,
con los tuys a cuestas
Más allà del sol, nuestro privilegio
veo tus hojos al atardecer
sin cielo
sin sol
ni montañas en el horizonte.

Todo está allí presente:
nuestra esperanza
en los hojos cristalinos
a los que enseñaste a mirar.

I cuando pienso en esto
i en tu hermano el tiempo
se derrumban todas las murallas
que intentan crear entre tu i yo.

Veo tu pelo blanco
de tanto sobrevivir.
Vo las heridas
sin cicatrices.
Todo està allí presente
en el silencio de la oscuridad
mientras te descompones
Todo está aquí
en mi pulso severo
que enseñaste a hacer.

Y cuando pienso esto
y en tu hermano el tiempo
se derrumban todas las murallas
que intentan crear entre tu y yo.
1993.

Algú continúa des d´un altre temps:

" De las Princesas de Oriente: què podríamos decir ?
Tus silencios eternos, en nuestras últimas conversaciones, en las ruinas d los Franciscanos me hacen recordar que aún sigues atravesando el tiempo y mutando en el espacio, aúnque estoy esparcido en las losas del olvido. La Princesa cautiva grita al amanecer y exige la sabngre de otro tiempo. Los y las cobardes buscan siempre el atajo donde yacen nuestros cuerpos, perdidos en las batallas impuestasd pior la serpiente de ese dios que se inventó el bién y el mal, tu cuerpo i mi cuerpo. Qué jodido età ese Jeová! La princesa cautiva enviudó a los meses de nacer.

Algú continúa de d´un altre temps:

Smpre t´esperaré
al cafè del Boulevard Poissonier
on no passa el temps
on les esperances
resten amatents
per< assolir
albades
que descobreixin
en les nostres mans
el somni
d´una utopia no escrita.
(2002)

Finalment i sense anar més lluny:
L´altre dia. tot passejant vaig seure en un banc. De sobte passa un paquistani i m´ofereix, aparent i paradoxalment, una rosa. I li dic que no tinc ni un euro, però com que les roses són maques i en vull una. L´home es queda parat i regategem sobre el tenir i el no tenir. De obte en treu una i me la dona tot exclamant que li a dit Alà. Li contesto que segurament Jesua i Mahoma estàn prenet alguna cosa junts al cel.

Qui soc ? Febrer del 2007.

2007-02-14T12:26:00.000Z

En un lloc de la terra del foc.
Benvolgut Serafi:
T´enrecordes d´alguns dels mals rollos que haguerem d´aguantar el 95 ? Bé. La salud funciona. Aquí, avui, en l´ocàs, entre l´Atlàntic i el Pacífic estic ben acompanyat... una companyia que omple de joia la meva vida. No t´haig de dir gran cosa, solament que de tot. L´altre dia hem va preguntar que què volia, un cop estava d´esquenes amb el seu cony recorreguent la meva sigala. I li vaig engrapar la natja, tot ficant-li el polze a dins. Va agafar un amarxa que semblava...
A vegades recordo..recordes ? Tu i jo no podíem viure sense ella. Era l´afrodisíac més intens que mai ningú va poder tastar allà, sobretot quan ens deia que era nostra i tu t´emprenyaves.
Demà m´encimbellaré sol a les muntanyes que donen a la badia. Des d´allí es pot veure el mar quiet i sol, ple de vida. Es bonic de veure-ho i estar-se hores i hores contemplant el blau del cel i l´aigua com s´uneixen en una línia imperceptible a l´horitzó, sota l´esguard dels estels a darrera hora.
Et vull dir que aviat vindré a Barcelona per trovar les nostres cançons de sempre, aquelles que neixen de la foscor del temps. Ella hem diu que et vol conèixer i que li agradaria cantar les nostres canços al " catre ", com diu... A vegades li agafa la gelosia. Sense anar més lluny l´altre dia, estàvem tan tranquils i es va posar com una boja demanant-me que la deixés venir amb mi a Barcelona. No sé què fer. Pot passar qualsevol cosa.
Estimat Serafí, sempre havíem format un equip indestructible, malgrat el poder. espero saber de tu ben aviat, avans de que marxi d´aquí i trobar-nos de bellnou per tornar al nostre refugi del Pirineu i passar les vetllades que passàvem davant del foc, amb els troncs de faig enmig de la verneda i les espeses catifes de verdura, com dèia el nostre amic Anselm Clavé.
Cerverí Broll.
Terra del Foc, tardor del 2006.

P.D.: Què saps de la Maria de C.R. ? Surts amb algú ara ?

Relat del mes de febrer del 2007

2007-02-14T12:06:00.000Z

La migdiada. ( D´una vida a una altra )

Adverteix la quietud dels obgectes. Els observa un al costat de l´altre, cadascún amb la seva solitud i els nens que juguen al pati. S´adona de la immensa distància entre els obgectes i els obgectes, entre els obgectes i els obgectes i els nens i entre els obgectes i els obgectes i els nens i ell. En la distància els pot veure més reals i amb els contorns plenament definits. De sobte, la seva obsessió de sempre assalta la contemplació de tot el que l´envolta. Sap que és un ser vivent a la Terra i en el transcurs d´aquesta vida tot ha estat a una distància, es pregunta si ha sigut fructuós acostar-se a d´altres realitats. Algún dia girarà cua i solament quedarà el record, també, a una distància de tot i tothom.
En la solitud d´aquesta tarda, com sempre, pensa que la vida solament és un epitafi que algú encara es molesta a escriure per definir uns moments que es succeeixen els uns als altres, com una realitat última que succeís a una altra realitat última: la guerra d´Africa, el casament amb ella, la feina, la guerra del 36, els fills i... Un dia va voler volar i pujà a una avioneta d´un amic per endinsar-se al cel, entre els núbols i sempre els ho conte als nens de maneres diferentes, tot movent els braços i el cap amb aquells ulls rodons que s´obren cada vegada més quan un nen s´atança silenciós per escatir una realitat a una distància enmig de les explicacions que els hi fa. Ell ja no té consciència del temps, tot i l´aniversari de cada any. Els nens el deixen i continuen amb la pilota i ell recorda la migdiada d´un dia somniant amb aquella dona que s´adormí als seus braços fa milions d´anys, deuria ser això. Avui també s´adorm: la mira, asseguda a la llitera aguantada amb dues cadenes als extrems de la seva longitud que es fixen a la paret. Ella resta amb les cames creuades, tota nua, amb aquella pell tan blanca amb els contorns sinuosament corbs dels braços i les tetes i els malucs amb el ventre i les cuixes. Els carcellers els vigilen. Ella el mira neutre i ell dubta degut a una cataracta d´emocions d´altres temps, però un impuls més fort que la voluntad de guardar el record a una dona de feia segles a qui havia jurat l´eternitat el porta instintivament a besar-la i morrejar-la, acariciant-li el costat per sota del braç, fins el pit que abasta masegant-lo. Ella tanca els ulls com si també recordés i es queda amb la boca entreoberta gaudint del seu tacte quan ell li ressegueix el coll amb els llavis. I, obrint de nou els ulls, el mira, separant lleugerament les cames, tot descobrint el cony. Ell la torna a besar perdent-se en els seus llavis i atança la mà fins la seva figa, tot fregant-se-la i li pregunta si desitja que la muntin.
- Sí ! Respòn ella sense dilació, tot enfatitzant amb el cap.
Es desperta i s´aixuga una gota de sang de la mà que s´ha ferit en ensopegar amb un clau mal reblat de la taula. I buscant qui és ella, s´adona que deu estar en algún lloc, que de llavors ençà haurà seguit nous camins, com ara la seva dona és aquí, deu ser això. Els crits de la neta als nens que han trencat un vidre amb la pilota l´acaben de despertar i un nen li pregunta: quants anys tens ? I ell respòn que no ho sap, però que recorda haver viscut sempre, encara que neixi i mori com si fes migdiades. I perdent la vista a l´espai buit del pati, de cop, s´adona d´un insecte que vola. No és una d´aquelles papellonetes que són el senyal dels bons auguris, ni un mosquit o una mosca. Mentre ell estava responent al nen, l´insecte s´ha fet present i ha captat la seva atenció sense pretendre-ho perquè l´insecte també està en les seves coses. En el seu estadi d´evolució es manté gairebé quiet batent-se en l´aire. Ell fantasieja arran de veure l´insecte i pensa en tot allò que recorda, li ve d´una manera o una altra i busca, com la dona de fa mil.lenis, algú que passa pel carrer o un avió que travessa pel cel amb un destí ignorat pels qui baden boca mirant-lo. I així els diferents camins. Tantmateix l´insecte es bat al pati sense consciència aparent d´on anirà d´aquí a un moment o altre. I de nou contempla que tot resta a una distància: els obgectes dels obgectes i els obgectes dels obgectes i dels sers que habiten i els obgectes dels obegectes i dels sers que habiten i d´ell, seguint el camí. Es pregunta de nou si ha estat fructuós acostar-se a d´altres realitats.
Oblida el que l´envolta i pensa en anar a passejar fins les eres per veure els pallers recentment muntats uns a una distància dels altres després de la collita, però de nou l´embaeix la son i li diu a la dona que va a agitar-se una estona.
Mentre sent els nens que criden al pati s´adorm: ella es va reclinant amb les cames que pengen de la llitera de la cel.la i gira el cap a un costat amb els ulls tancats per sentir la seva polla endinçan-se per arreu del fons del seu cos, sondejant el canal del seu cau, convulsionant-lo, i al mateix temps acostant-se a ell a cada cop per seguir-lo, impulsada pel pessigolleig arreu. Llavors alça i separa les cuixes encara més, sense poder resistir la frisança que l´empeny. En el moment que sent la seva escalfó a dins, s´incorpora per besar-lo coincidint amb ell a mig camí de la distància que hi ha entre els dos i l´abraça per acomiadar-se. Llavors els carcellers, separant-los, se l´emporten. Els crits dels nens que juguen al pati el desperten i es troba que s´ha mullat. Segueix els crits i el que diuen els nens i somriu per la victòria sobre les condicions imposades per la prosa de sempre. Sap que la bèstia del poder està tocada de mort per la confiança de les generacions en les generacions, una a una distància de l´altre, sempre seguint el camí. Llavors recorda a la seva dona quan eren joves i disfrutaven l´un de l´altre i la crida perquè s´estiri al seu costat al llit. Ella pensa que cada dia està més rar, tot lamentant-se amb una expresió acompanyada amb el gest del cap, però s´agita amb ell.
Passen les hores perquè ella s´ha adormit i ell no deixa de mirar-la. Al capvespre la neta truca a la porta i els hi diu que el sopar és a taula.
Després d´endrapar l´amanida agafa el plat amb les dues mans i acostant-lo a la boca es beu el pòsit de l´oli i del vinagre. Un nen el mira i fa el mateix per conjurar el futur amb l´admiració que li professa.

Sandra G

2007-02-07T11:19:00.000Z

Tal i com veig a Sandra G m´adono de que és una d´aquelles persones que expresen una força espiritual més enllà de la seva presència.

El seu llibre de poemes ilustrats amb una sèrie d´imatges d´ella: " Lo que no nois mata nos hace más fuertes. Album de fotos y libro de poemas " és una presentació sense cap mena de trucatge, tant en el contingut literari com en el contingut fotogràfic.Hem sembla molt interessant que les persones expresin i mostrin les seves diverses dimensions vitals i en el llibre podem veure una sèrie de capítols que aborden diversos temesd escrits i imaginats amb la seva poesis i les imatges de José Luís Roig fonamentalment i Nano Dixcontrol.

Si realment podem parlar de escrits i imatges, com veiem a " Soñadores paranoicos " on llegim:

(...)

Quer la realidad es algo

que sólo puedes crear tu

y que podrás

hacérselo creer a los demás.

(...)

Jo diria que una persona que somnia mai no és paranoica en el sentit que li donen els mitjans coercitius, sinó que és capaç de crear el seu propi món. També diria que elsd poemes de Sandra G poden er el productre d´una frustració amorosa i tot el nigromant que genera en la ment, com cada nigromant generat en la ment de cadascú. Així a "Infierno de cenizas" ens diu:

(...)

Sólo tienen palabras inocentes

-pero también ignorantes-

abandonadas a su gris mente

como perros tuertos.

(...)

On es veu més la seva essència és en el capítol: Leche. Nata y una pitón on es mosytra més claramentv el seu treball, com en un show a Tele 5 o en el marc del Festibal de Cinema Eròtic del 2005.

Potser, com ella acaba:

- El único amor eterno

(pero verdadero)

és el que nos tiene la muerte.

Si estèu més interessats podèu consultar la seva pàgina a la xarxa: WWW.sandrag.com.

Un nou clam

2007-02-06T17:43:00.000Z

Avui dimats 6 de febrer del 2007, a La Contra de La Vanguàrdia es fa un entrevista a un antic professor d´institut d´Olot: Chimo Fdz. de Castro: " EL SEXO NO ES PECADO NI EN LA BIBLIA "
Després de defensar que la Biblia " ! Esta cuajada de Sexo ! i no lo pecaminiza " ens parla de la zoofilia, l´onanisme, l´homosexualitat i l´adulteri femení " eran las cuatro conductas penadas" ( ? ) pel fet de ser sexuals, simplement. Tanmateix ens diu que en temps de Jesua Ben Joseph " El sexo no era problema: ! El problema era no tener descendencia ! " I ens afirma que la sexualitat de Jessua Ben Joseph era " libre i sin conflictos " A partir del que ens diu de la relació amb Maria Magdalena que anomenava a Jessua " Rabon ", apelatiu carinyós que utilitzaven les esposes dels rabins. Podèu veure " El cristianismo desmitificado. Estudio de la sexualidad en tiempos de Jesucristo " ( Kairós )

Personalment no he llegit aquest llibre, però veiem que Chimo no acaba d´explicar-nos la dinàmica entre la condemna de l´adulteri femení i " la pasión sexual de los judíos no conoce límites " i com això es relaciona amb el procés de reproducció de l´espècie humana. Sembla que s´ha de profunditzar.

( Continuarem amb el tema ara que s´ha obert a la nostra ciutat )

Relat del gener del 2007

2007-01-19T17:11:00.000Z

A cau d´orella: coses que passen.

“ Una gateta que passejava insòlita s´adonà d´un mussol en una branca des del taulat silenciós, il.luminat per la claror de la nit. Alçà la cua i, com si volgués ensumar la flaira d´aquell, amb els bigotis il.luminats, baixant el cap altiva, encuriosida, veié com el mussol es girava per esguardar aital espia.
Tothom s´havia adormit delerós de poder veure si existia encara un desig per assolir.
La gateta, girant la testa al cel amb els ulls tancats no veié la lluna que els il.luminava i el mussol gemegava en veure un ratolí que corria per la por a qualsevol depredador. No s´ho pensà més i un crit en aquella nit silenciosa alimentava el mussol solitari. La gateta reconegué el crit del ratolí i, de l´esverament, va fer caure una teula pel vuit d´un celobert de la casa.
Els veïns es despertaven i miraven per les finestres per saber què dimonis passava. Després tornaven als seus llits.
Tots els mussols de la contrada restaven, un en un mas enmig del camp i els altres en d´altres masos enmig del camp, en els corrals i graners d´aquell poble on hi havia tants ratolins.”
El nen ja s´havia adormit i ell l´acotxà. Després sortí al menjador on la seva dona es llimava les ungles, mirant la televisió.
- S´ha adormit el Salvadoret ? Li preguntava per quedar-se tranquil.la.
- Sempre s´adorm ràpidament. Digué ell.
Ella, de sobte, es concentrà momentàniament en el programa de la televisió, disminuint la intensitat dels moviments de la llima i després el mirà preguntant-li el què i ràpidament es situava de nou.
- Aquesta setmana m´he aprimat un quilo. T´adones ? Li digué separant el batí.
I amb una expresió maliciosa l´esguardà amb els ulls brillants i es mirà les tetes amb els mugrons altius mentre se les acaronava per sota dirigint la miraca cap a ell.
- No trobes ? Insistí exivint-se-les. I... Saps què ? Digué de nou amb un deix seductor. Tampoc tinc tanta panxeta. Continuà, acabant de separar la roba.
Ell trobava aquestes sortides una novetat que l´exitaven, però aquesta nit havia de dormir perquè a l´endemà havia de viatjar per estar a primera hora del matí a Brusel.les. Ella es va quedar tallada i, ressaviada, es cobrí de nou, tot seguint el programa de televisió.
Al llit, mentre es fumava una cigarreta avans d´apagar el llum de la tauleta, pensava en els canvis de la seva dona d´ençà del naixement del nen i pensava que cada dia estava més seductora. I avans de donar-se la volta s´adormí.
I entra a l´estació de Sants on hi ha fileres llargues de màquines escurabutxaques com en alguns cassinos i fileres llargues de cabines de pel.lícules eròtiques com en els sex-shops. De sobte s´obre una cabina des de l´interior i surt una noia molt jove que, tancant, posa el front al braç que ha recolzat a la porta i comença a escupir. Un cop ha expulsat tot el que porta a la boca, es passa la mà pels llavis, enprenent el camí ràpidament cap els labavos. De sobte li sona el mòbil i la seva parella li pregunta si trigarà molt. Ella li contesta que està apunt de pujar a l´autobús i penja. Davant la porta dels labavos d´homes es queda quieta un instant i al poc s´abilla la camiseta, posant-se bé els pits i pujant-se la cintura de la faldilla acampanada per descobrir una mica més les seves cuixes. Torna a quedar-se quieta uns instants, creua els dits i entra decidida. A l´interior un home s´està pentinant davant el mirall del rentamans on ella apareix i es distreu per l´estranyesa de la seva presència allí i la manera de mirar-lo, de reüll.
- Solament són trenta euros. Li diu ella esguardant la porta.
Ell es queda quiet amb la pinta a la mà, dubitatiu per moments, empassa saliba, es gira i li pregunta què signifiquen trenta euros.
- El que vulguis, cel. Un ratet... Li diu insegura, però decidida.
- Un ratet ?
Ella ho té tot estudiat.
- Podem anar a una cabina o podem matar-ho aquí mateix... Més amples. No et sembla ?
Mentre l´home la repassa amb la mirada, un silenci inquietant la porta a pronunciar el seu baix ventre posant-lo a la seva disposició. Llavors ell s´atança perdut de desig i ella, advertint-ho, retrocedeix, tot reclamant-li els trenta euros. Ell agafa d´esma la cartera de la butxaca del darrera dels pantalons i treu un bitllet de cinquanta agitant-lo en l´aire amb un somriure pervers.
- El que vulguis. Li diu ella sense perdre de vista el bitllet.
Allarga la mà per agafar-lo, però ell el retira de tal manera que ella s´ha d´acostar a tocar. Llabors l´agafa pel cul, apretant-la contra seu i ella apretant-se més encara, còmplis, pren els diners alhora que li clava una morrejada apassionadament refregant-li els llavis i donant-li-li la llengua. Després, es posa els diners a dins de la bosa i, començant a descordar-li el cinturó dels pantalons, li diu que mai no s´oblidarà d´ella. Un cop li ha baixat la cremallera de la bragueta i li ha baixat els calçotets, s´agenolla davant de la seva polla i l´engoleix amb els llavis desficiosos. I quan la verga comença a prendre cos ell es queixa de les seves dents i ella s´aixeca i se l´agafa suaument amb la mà i la fricciona a poc a poc, mentre nota que li furga el cony per sota de la faldilla. En veure que l´home la mira amb un somriure de satisfacció, es torna a agenollar i, mamant-se-la de nou, li descargola el preservatiu amb la boca a la polla dura i dreta. I un cop el té ben apunt s´aixeca, es gira, es recolza i de cara al rentamans, treu el cul rodó i el xaruc enrojolat amb aquella postura fàcil, tot apremiant-lo perquè se la fiqui. Ell s´atança i, agafant-la per la cintura, la penetra del tot. Ella vol acabar aviat perquè l´esperen i ajunta una mica les cames. La cadeneta de coll amb la creu de plata queda penjant al rentamans i s´agita cap endavant i endarrera degut a les saccejades que reb. Amb aquestes entra algú que es posa a orinar, però ells continuen igual. Cardant-la, li puja la camiseta fins més amunt de les tetes per poder-se-les engrapar. I al cap de poc es comença a escórrer insultant-la.
- Estàs bé, cel ? Li pregunta ella després, mirant-lo a la cara, mentre li aixuga la polla amb un kleenex.
Ell afirma silenciosament amb el cap, tot mirant-li les tetes que han quedat enlaire per sota de la camiseta rebregada amunt. I torna a sonar el mòbil i ella respòn que està arribant a casa, sense preguntar. El cony li raja d´allò més perquè el preservatiu s´ha trencat quan ell la follava. Sense temps, es posa bé la camiseta i surt del labavo atravessant el passadís de les cabines de sex-shop fins una de les portes de l´estació que atravessa en direcció a la parada de l´autobús.
Mentre espera, arriba un cotxe patrulla, para, i surten els agents. L´acompanyant, cerimoniosament, tanca la porta, es treu amb lentitud la porra de la cintura i, brandant-la, l´agafa pel braç i l´acosta al banc. El conductor amb un posat fatxenda passa per davant dels llums del cotxe, tot començant a descordar-se el cinturó dels pantalons.

Primer acabament.
El so del telefon el despertà sobresaltat, seient al llit estupefacte. En adonar-se de que tot havia estat un somni es relaxà amb un sospir.
- Sí amor meu. Digué ella del menjador estant. Demà a les sis. Sí, en punt.
Ell es quedà de nou estupefacte. No entenia res. I ella arribà a l´habitació ràpidament.
- Que no dorms, encara ? Li preguntà amb un posat de circumstàncies.
Ell continuava sense entendre res i encara entengué menys coses quan ella retirà el cobrellit i el llençol, deixà caure el batí i començà a passar-se la mà per la figa peluda. Ell, vençut per l´exitació, es tragué els pantalons del pijama, deixant al descobert la polla mig empalmada. Llavors, ella, s´agenollà al seu damunt i començà a resseguir-li la polla amb la figa i el pinacle, seguint tot el tronc inclinat al ventre, movent el cul cap endavant i endarrera durant una bona estona, fins que ell s´escorregué. No deixà de repassar-lo, apretant més la figa i l´ullerol del cony contra la part inferior de la polla inclinada endarrera fins que ella també s´escorregué. Finalment es quedaren adormits, ella damunt d´ell.

Segón acabament.
L´agent acompanyant, l´aferma fort i la reclina bocaterrosa damunt les seves cames.
- Avui ja has guanyat prou. Ara de franc !. Exclama l´agent conductor, acostant la seva polla a la boca de l´ acompanyant perquè se la posi a punt, tot pujant la faldilla de la noia fins l´esquena, descobrint-li el cul.
Ella, es mossega el llavi inferior de la boca de ràbia i per tal de no deixar anar cap gemec queixós, solament li demana que es posi un preservatiu, que ella en porta a la bosa. L´agent li engrapa les natjes i la penetra. La noia nota el gust de la sang del llavi. L´ímpetu dels cops de l´agent la sacceja i mou les cames de l´altre agent per inèrcia, la polla llisca fàcilment amb força cap endins i cap enfora del seu cony. Després, retirant-se-la, l´encula fins que acaba escorreguent-se. Llavors, canviant el torn, l´agent que l´havia aguantada, l´obliga a mamar-se-la, acompanyant-li els moviments amb la mà al seu clatell, fins que aconsegueix una erecció prominent i la torna a encular.
Quan la deixa estar, l´agent que ara l´aguanta li posa la porra a dins del cony fins on pot, dient-li que s´enrecordi d´ells, sorneguerament. Finalment la deixen estesa amb les cames mig separades i, cerimoniosament lents, pugen al cotxe, perdent-se pel carrer Tarragona.
El so del telefon el despertà sobressaltat, seient al llit estupefacte. En adonar-se de que tot havia estat un somni es relaxà amb un sospir.
- Sí amor meu. Digué ella del menjador estant. Demà a les sis. Sí, en punt.
Ell es quedà de nou estupefacte, però començà a vestir-se per anar a l´estació de Sants a veure si el que havia somniat era real. Ella, després d´intentar que es quedés a casa, preocupada per si era cosa de que l´hagués descoberta, li preguntà si li passava res. Ell li digué que no es preocupés. Mentre anava fins la porta, ella el seguia amb la mirada i es mossegava les ungles.
A la cantonada del carrer Guitard amb Melcior de Palau escoltà uns grinyols i en tombar a Melcior de Palau veié una noia ajupida a la gatzoneta en un portal injectant-se al braç. Seguí el camí fins a l´estació. Un cop va arribar, allí les portes no s´obrien. Tot estava tancat i barrat i a través dels vidres advertí que de les màquines escurabutxaques i les cabines de películes eròtiques ni rastre.
Va tornar a casa i en entrar per la porta, la seva dona es va quedar tranquil.la de tornar-lo a tenir sota control i preocupada li preguntava què li passava. Ell li respongué que se n´anava a dormir.

Tercer acabament.
L´agent acompanyant, l´aferma fort i la reclina bocaterrosa damunt les seves cames.
- Avui ja has guanyat prou. Ara de franc ! Exclama l´agent conductor, acostant la seva polla a la boca de acompanyant perquè se la posi a punt, tot pujant la faldilla de la noia fins l´esquena, descobrint-li el cul.
Ella, es mossega el llavi inferior de la boca de ràbia i per tal de no deixar anar cap gemec queixós, solament li demana que es posi un preservatiu, que ella en porta a la bossa. L´agent li engrapa les natjes i la penetra. La noia nota el gust de la sang del llavi. L´ímpetu dels cops de l´agent la sacceja i mou les cames de l´altre agent per inèrcia, la polla llisca fàcilment amb força cap endins i cap enfora del seu cony. Després retirant-se-la l´encula fins que acaba escorregent-se. Llavors, canviant el torn, l´agent que l´havia aguantada, l´obliga a mamàr-se-la, acompanyant-li els moviments amb la mà al seu clatell, fins que aconsegueix una erecció prominent i la torna a encular. Quan la deixa estar, l´agent que ara l´aguanta li posa la porra a dins del cony fins on pot, dient-li que s´enrecordi d´ells, sorneguerament. Finalment la deixen estesa amb les cames mig separades i, cerimoniosament lents, pugen al cotxe, perdent-se pel carrer Tarragona.
Al cap d´una estona passa un noi que en veure-la asseguda al banc de la parada de l´autobús mig amb la mirada perduda li pregunta si es troba bé. Ella continua absent. Al poc li diu que no és res, que no li fa mal res i que ella és l´única responsable del que li ha passat.
- T´han robat ? Li pregunta confós.
- No et preocupis. Li diu amb llàgrimes de ràbia als ulls. I després d´un silenci exclama fluixet. No hi ha solució !
El noi li diu que el millor que pot fer és denunciar el que li ha passat, que si vol ell l´acompanya i ella encongeix els braços i es deixa portar. Mentre va caminant al costat del noi pensa que sempre havia trobat solucions per tot, però ara està perduda perquè no veu cap camí a seguir. Mentre fa la declaració per la denúncia, el noi es va quedant pàlid. I entra un agent que ella reconeix, impàvida, com un dels qui l´han violada. L´agent somriu.
- Què tenim ? Pregunta a l´agent que pren la declaració.
Un cop ha escoltat el que l´agent que ha pren la declaració li ha dit, amb un posat llastimós, es dirigeix al noi per preguntar-li si és el seu novio, i li diu que la porti a l´hospital per prendre mostres per saber l´ADN del pressumpte violador. Després marxa exclamant que per avui ha acabat el seu torn.
Ella continua com si res, pensant què fer a partir d´ara. El noi pregunta a l´agent que ha pres la declaració què s´ha de fer per incloure les dades d´ADN a la denúncia. I, mentre el noi atén les explicacions, ella es gira i surt a poc a poc. Al carrer, sense saber per què, para el primer taxi que passa i per inercia li diu que la porti a l´aeroport, feia temps que hi havia treballat amb molt d´èxit. Un cop allí, però, decideix prendre el primer vol que trobi amb una plaça lliure amb destí a qualsevol lloc de la Unió Europea perquè no porta el passaport i, després de la gestió, paga el bitllet amb els diners que ha guanyat durant la tarda i el vespre. A l´avió, camí de Brusel.les, entra en conversa amb l´home que seu al seient del costat, adonant-se de que la busca amb les paraules i les mirades.
Ell es despertava degut als cops de la figa de la seva dona contra el seu pubis, sense entendre com li hauria pogut provocar l´erecció mentre dormia.

Qui soc ? Finals del 2006.

2006-12-28T16:07:00.000Z

Si consultéssiu l´Enciclopèdia xauxenca no us podríeu fer una idea clara perquè les seves dades són un resum de fets, diguem-ne obgectius.
“ Bandarra, Serafí.- Neix a Barcelona a finals de la dècada dels setanta del segle XX. El seu nom ve d´un pseudònim de Frederic Soler ( Serafí Pitarra ) dramaturg de la segona meitat del segle XIX. De jovenet immigrà a Xauxa on s´integrà en els ambients arrauxats més avançats. Estudià filosofia xauxenca especialitzant-se en la vessant represiva de les utopies escrites. Darrerament, l´Acadèmia ha pres en consideració inclore alguns dels termes que empra com, per exemple, “ birosta “
Per tal de que m´entenguèu millor us haig de dir que no sé si vaig néixer, solament tinc records fugassos de ser conscient de mi. La primera vegada, per exemple, fou en una festa. L´anfitriona estava com volia, però havia d´atendre a tothom i, com que la vetllada s´allargava, finalment, exasperat, vaig exclamà que entrava en justa per causa de bellesa amb tot, segur de sortir-ne airós. Al cap d´uns anys vaig tornar a ser conscient de mi mentre hem lligava els cordons de les sabates després d´un polvo amb una companya de feina. Quan ella hem demanava una nova cita, vaig recitar un poema per amagar la frustració per no estar amb qui realment volia. Ella advertí que allò anava per una altra i hem digué que no es venjaria, prenent decidida el camí cap a la porta.
Quan vaig ser conscient de mi d´una manera que en podríem dir permanent fou a partir de l´estiu del 1992 i fins el 1994. Allò d´” Amics per sempre “ que es cantava arran de les Olimpiades de Barcelona va calar. Un dia coincidia en una terrassa de la Rambla de Catalunya amb dos col.legues i un bombonet. La María de C. R. no feia res més que mirar-me i aquells dos no paraven de parlar, fent-se els interessants. En adonar-me de la nit perduda i desitjant veure-la feliç que era el que volia ella li vaig preguntar si no li faria res posar-se al llit amb els tres. Ella assentí i el parell de col.legues desaparegué. La meva relació amb la meva dolça de la Manxa ( melic d´Ibèria ) continuà i se`ns ocorregueren moltes coses que no m´ha tocat cap altre remei més que portar-les a terme sol perquè desaparegué enmig d´una depresió el 1994. De llavors ençà la meva vida ha estat intermitent.
Hem vaig tornar a sentir viu en conèixer a Cerverí Broll durant la meva segona estada a la sala de psiquiatria de l´Hospital Clínic de Barcelona. Després de coincidir en molts aspectes de la vida, fins al punt d´entendre`ns telepàticament i d´enamorar-nos de la mateixa noia, va marxar a córrer món. Avans de partir hem va donar tots els materials escrits que tenia i hem va demanar que els assumís com a propis, els arreglés i els publiqués. Això i els meus ardits literaris m´han permès les batalles a ultrança que he viscut, encara que ara solament intervinc en la justa per causa de bellesa. La darrera notícia que en tinc d´ell prové d´un llogaret perdut d´Amèrica des d´on m´ha escrit. Potser algún dia us donaré a conèixer el missatge.

Bon Nadal a la Terra del Foc

2006-12-24T16:09:00.000Z

A la Terra del Foc, de tant en tant es congreguen les balenes en parade nupcials.

L´espectacle és increible quan persegueixen l´aparellament.

El gel, el foc... On podem trobar les diferències en segons quins moment ? Quan tot es desencadena no fem una altra cosa més que esdevenir debots d´una dansa que ens mena a fluir amb el joc de la natura.

Us desitjo un bon Nadal i un proper any venturós.

Relat del desembre ( 2006 )

2006-12-22T15:02:00.000Z

Al parc Gasset.

A la Ciutat del gran regne, en un instant, transcorren les eres, a cada instant de cada dia.
Tot s’esdevé sempre igual. Però, quan el sol cau per l’horitzó i el silenci de la nit desperta els somnis, se senten remors. Avui Europa, amb l’absència de tot, agita els somnis dels seus orígens amb la remor dels instints per vetllar un nou demà, com el brau que interromp el silenci de la nit amb un glop d’aigua de l’estany, com l’os indòmit que descobreix un nou rusc en el bosc de la seva llar, com l’àliga que es desprèn del firmament i clou les seves cries amb el bell plomatge... La nit avança i ella amb l’enyor d’abans del primer instant de la ciutat del gran regne persegueix el seu somni despert, com quan contemplava els nobles cedres del Litani o les alzines immòbils cadascuna a distància de l’altra, quan sentia els sons de la frisança del fullam dels pollancres bategats pel vent i veia els pins vinclats. El vent... El vent lliure. Desvetllada mira la lluna i les ombres de les pedres que es perden en la foscor de més enllà en la nit clara i estelada.
La gent es va recollint amb els seus anhels que s’adormen. La ciutat del gran regne mai no compleix.
Ella voldria una nissaga i per això vol omplir el seu ventre amb l’amant volgut, temorenca encara perquè sap que la ciutat del gran regne és venjativa, una venjança que converteix a tothom en els seus custodis. Però el desig per ell l’encén i perd la noció dels límits i les normes imposades. I es miren als ulls perseguint-se els plecs dels seus cossos amb la seducció de les carns i les mans i les llengües, furgant-se i encabint-se fins al fons. Ella l’assoleix amb els braços i li ressegueix l’esquena, abraçant-lo per la cintura amb les cames tot d’una, mentre ell li clava la polla separant-li els llavis de l’ullerol del cony fins ben endins. Un bes electritzant, seguit d’una morrejada insistent, segella el plaer que persegueixen amb els pits agitats, els cossos es sacsegen l’un amb l’altre per les bategades involuntàries desfermades pel desig. De sobte, seguint la inèrcia de la fruïció i el plaer, ella el mira anhelant i espantada i ell, conscient de la seva por, li prem el cap contra el seu coll.
— Oblida-ho —li xiuxiueja.
I de nou segueix endinsant-se, cardant-la amb passió i ella s’abandona prement-lo més fort amb l’abraçada, tot deixant que s’obri camí el demà il·limitat i llançant-se al deliri d’una escorreguda imparable.
Més tard, la finestra desperta a la nit blava. L’aire abandona l’estança amb la fragància dels cossos, amarada de sexe i emmascarada amb el fum d’un cigarret. Mentre grinyola la fusta, les crostes de pintura se li enganxen als dits. Més enllà resta tot. Torna a mirar la lluna que il·lumina les pedres apilades en els espais immediats i els objectes abandonats, com aquella ampolla de coca-cola amb la follia de les seves corbes i la banalitat de la seva presència. S’adona que al canell porta la polsera que li varen regalar en certa ocasió i pensa en l’engany més enllà del plaer. Mentre es vesteix, continua tement seguir el seu desig, tem deixar les lleis de la ciutat del gran regne, tem seguir la remor dels somnis desperts dels seus orígens... I quan baixen les escales adverteix que els seus cossos, fugint l’un de l’altre, s’abracen esmunyedissos, declarant-se la infidelitat amb un petó. Ell li torna a resseguir amb la mà tot l’entrecuix, tot el cony amb el pinacle i l’ullet del cul i la petoneja als llavis, definitivament la besa i continua amb una morrejada, buscant-li la llengua. Després de ficar-li els dits ben endins, li separa la roba i segueix amb els seus llavis fins als mugrons emparpelats. Ella no diu res. Recorda els seus vincles i fa el gest per seguir baixant les escales per fugir d’ell. Al carrer, a cada pas s’allunya més pel temor que sent, però no pot impedir la força que la mena a ell amb l’ enyor del silenci del somni despert d’abans del primer instant de la ciutat del gran regne. I s’endinsen al parc Gasset, vulnerant-ho tot. I es busquen les boques, es fiquen les mans àvides per arreu, per entre la roba amb desfici, amb l’excitació impacient que els uneix. Ell s’asseu a un banc, alenant, i ella s’asseu de genolls damunt d’ell buscant-li de nou la boca amb els seus llavis i ell la grapeja per sota de la brusa descordada a les escales. Quan ella topa amb la seva polla dura, exclama que no amb veu d’espant i tancant els ulls i girant el cap amb una negació se la cala. Ell acaba de ficar-se-la fàcilment per la humitat que es troba, tot txupant-li les tetes i aguantant-li el cul amb les mans. La roba d’ella els comença a molestar i a poc a poc se la va traient amb forçades maniobres sense permetre que la penetració es desfaci.
—Deixem-ho tot d’una vegada —li demana persuasiu.
De fet, ell ja no tem la ciutat del gran regne com abans. Des d’avui ja no la temerà mai més i ella es deixa arrossegar fins al punt de totes les infidelitats a la ciutat del gran regne, iniciant el somni despert. Mentrestant, lluny se senten els bramuls de Zeus i els udols de Júpiter.
Amb l’albada desfent l’abraçada del seu cony a la seva polla, desfent-se l’un de l’altre, adverteixen el destí imposat que fa perseguir les mateixes quimeres de sempre. Des del mateix moment que s’apilen les primeres pedres del primer palau i el primer temple, s’apilen totes les pedres de tots els palaus i de tots els temples de la ciutat del gran regne. Ella veu els artificis que l’han ultratjada i l’han culpabilitzat i continuarà el seu camí via fora. Més enllà una òliba els segueix amb la mirada des d’una branca estant i, quan ell la mira, alça el vol, acariciant l’espai amb les ales esteses vers un destí que descobreix a cada bategada.

Nova publicació.

2006-12-20T18:42:00.000Z

D´oca a oca. Una història per treure els coilors.
Però si tens una "amigueta" a la feina que t´orienta vars caus saborosos, amb la teva pell de dimoni pots arribar lluny. Encara que pateixis desencisos en veure els teus amors en mans d´altres homes, que descobreixis la teva nòvia treballant en un bordell i que aguantis els jocs més recargolats, tot es pot coronar, però, en descobrir que has estat en una teranyina que et situa millor a la feina.

L´empresa. Una història de belles passions retrobades.
Si ets dona i encamines l´instint a remenar les cireres i dominar les situacions amb el teu cos luxuriós, més tard o més d´hora t´adones d´algú que et fa sentir sola, encara que continuïs amb el joc insaciuable a la teranyina.

Després de la publicació " D´oca a oca. Una història per treure els colors " el mes de març, darrerament ha sortit " L´empresa. Una història de belles passions retrobades " Pròximament tindreu noves notícies.

Informació recent.

2006-12-15T11:41:00.000Z

www.globalorgasm.org proposa concentrar energia positiva en el camp energètic del planeta Terra que redueixi els perillosos nivells d´agresivitat i violència que existeixen, ara, per exemple, dues flotes dels Estat Units es dirigeixen al Golf Pèrsic.
Pot participar tothom arreu del planeta.
Dia 22 de desembre del 2006 ( solstici d´ivern ) a l´hora que es vulgui amb privacitat.
Sespera una riuada d´energia física, mental i espiritual amb l´orgasme global amb intenció pacífica i conscientment.
La Universitat de Princeton amb el seu Progecte Consciència Global i amb una xarxa de Generadors de Números Aleatoris extesos pel planeta es planteja mesurar els efectes sobre la matèria i l´energia, com quan es produeixen fet6s presenciats per milions de persones: 11-s ó el tsunami del Pacífic. Sembla que es registren canvis amb sessions massives de meditació u oració.
Si volguéssiu contactar amb els promotors de la proposta us heu de dirigir a: info@globalorgasm.org

Poema amb traç i cap.

2006-11-29T11:50:00.000Z

L´endemà d´una nit de luxúria hem va sortir el dibuix, tot sentint el goig.