Relat del desembre del 2007

Aquesta, encara que algú ho digui, no és la història de les filles dels Pars, ni de la comtessa de Dia que exaltava la seva bellesa perquè el seu caballer volia altres dones i havia marxat a Terra Santa.
De cert, Isaorda, comtessa de Dia, es consumia trista i sola composant les troves d´amors perduts. Des d´on era sempre veia el mateix. Silenci i silenci a la vall. I solitud. Feia molt de temps que del somni de les fades, les ninfes i dels elfs dels boscos de les vessants muntanyeques ja no en quedava res, ni els rierols cantaven amb l´aigua de pedra en pedra i les boires baixes amb la terra molla no tenien cap misteri.
Una vegada, a voltes una paraula, frases i de sobte: " Aquesta no és la trova de sempre, ni dels cants d´aquell que conquerí la flor imposada per imposar-la. Aquesta tampoc és la història d´aquell que portava la nit amb ell per por a que qualsevol dia es despertés el pitjor dels dèspotes "
Desperta ! Desperta ! Es sentien a cor els suspirs d´amor de les donzelles quan somniaven. I tot d´una es desgranaven les notes que acompanyaven la veu del de Carcassona. Isaorda se`l mirava i mirava. I ell fent veure que no la veia no deixava d´estar atent al seu esguard. Rimbaut menjava del xai escorxat feia poc per aital concurrència: amb els de Besiers, un Par i tots.
Amb l´escalfor del foc d´aquell vespre el de Carcassona no podia més i veia lluny arribar a la Senyora d´Orient. Intuia que Isaorda s´havia deixat anar de desig tot veient que Rimbaut el tenia servit.
Aquell vespre el de Carcassona, glosant la història d´Orfeo, plorava per dins en veure l´avidesa d´Isaorda per tenir-lo definitivament. I pensava en ella i la darrera vegada que la veié.
- Què som l´un per l´altre ? Digué ella quan restaren sols.
- Som dues estrelles fugiseres que corrent pel cel ens hem trobat un instant.
Savia que si Isaorda el desitjava tot estava acomplert i es llançaria damunt d´ella. Ella s´adonava de la seva pretensió i es preguntava qui l´estimava, però amb ell es sentia jove i àgil de nou com quan perseguia papallones pel bosc.
I reemprengué un somni que savia efímer en assolir el gaudi. Hauria volgut l´illa de plaer enmig d´un temps perdut: les inacabables carícies i engrapades a les seves carns, ser obgecte de quelcom que empeny a masegar els cossos fins a exhaurir-los, el goig inacabable a la boca amb la llengua, el coll, les orelles i les mamelles deleroses. Ho oferia tot, amb les cuixes i els peus alçava el xaruc i el cul sadollats, oberta per acollir un desig més real malgrat la il.lusió d´un moment que podia assaborir com un record de feia temps. El de Carcassona s´oblidà d´ella i solament pensava en obrir-se camí a cada instant amb els replecs de la pell, amb la boca, les mans, amb el frec dels cossos i el membre delerós que anava atisfent.
Isaorda el cità amb aquell " fem un càntic més vell que el del salm" i ell respongué " i que el verb ". Llavors ella s´estorà i li digué que com podria estimar-lo si ell sempre deia coses noves. El de Carcassona somrigué mig trist mig irònic per acabar amb una rissotada, tot enutjant-la.
A la nit Rimbaut la va trobar nua al llit i exclamà el vers del de Carcassona amb aquell " fem un càntic més vell que el del salm " i ella exclamà " i que el verb ".
Molts anys després també podríem dir que no es trovaven les Almogaveries del Muntaner ni els cants del vent batent els belams de les naus en la recerca dels tresords d´orient: de Sicília a les Portes de Ferro. Tot tornava a ser entre els desconeguts mestres dels castells del nord i del sud, però un somni imposat s´obria pas i tothom volia vestir les sedes del desenllaç de la història dels del uil i dels de l´oest.