Relat del març

Damunt la taula el paper en blanc. Tota una temptació. Sona el telefon i ella hem pregunta si vull anar a la festa de disfresses de la discoteca. Li dic que avui no, que podem quedar un altre dia per anar a la discoteca. Insisteix perquè la disfressa li ha quedat molt mona. Li dic que com a molt podem sopar junts, però que després me`n vaig a passejar.
Surto de casa. Damunt la taula ha quedat el paper en blanc. Fa dies que la humitat ambient ha disminuit i el fred no s´empalaga. A la plaça del barri una foguera crema el Sr. Carnestoltes d´enguany. La gent contempla el màgic foc en silenci. Després agafo el metro per anar al restaurant.
Llàstima ! No s´ha posat les mitges que li vaig recomanar.
- Com ets. Hem diu.
I posant-se seductora hem proposa de nou d´anar a la discoteca i després acabar la festa a casa meva.
- Un altre dia. Li responc.
Surto del restaurant per deambular pels carrers d´aquesta ciutat coronada pel temple del Tibidabo. No brilla com avans. Els nous llums són més apagats: ordenances municipals. Recordo el paper en blanc damunt la taula. Tota una temptació. Decideixo tornar a casa. La Rambla de Catalunya està mig buida. Els arbres resten adormits i ignorats pels vianants. Un paquistaní que passa porta roses per vendre a les parelles pels bars i restaurants. Me n´ofereix, però li dic que no tinc ni un euro. L´home dubitatiu hem mira i me n´ofereix una. Li repeteixo que no porto res i que si me`n regala una l´agafo. Llavors hem demana solament un euro. Li torno a dir que no tinc res. Ell es queda mirant-me amb la rosa encelofanada a la mà i me l´atança dient-me que me la dóna i que li dongui gràcies a Alà. Li beso la mà i la prenc. Rambla avall, tot mirant la rosa penso que Mahoma i Jesucrist ho deuen estar celebrant junts. Llavors penso en la camarera d´aquell restaurant on m´inviten a truita de patates amb pà amb tomàquet.
Hi vaig.
- Gracias ! Diu ella somrient.
Li pregunto per la seva companya.
- Hoy es su dia de descanso.
Llàstima ! Sempre se m´esmuny.
- Quieres una tapa ?
- Otro dia. Me voy a casa.
- Vale ! Hem diu mentre alça la mà i la tanca per acomiadar-se.
El Sex Shop on hem fien la literatura eròtica està tancat. I recordo la darrera novel.la que vaig llegir: una noia en un jakutzi.
Continuo deambulant per la plaça Universitat, la ronda Universitat i el Sex Shop d´aquí també està tancat. Tot està tancat i barrat. Quan soc a la plaça de Catalunya decideixo agafar el metro per tornar a casa. A les escales dos o tres persones dormen abrigades amb cartrons. Una dona molt vella vestida de negre i amb el cap cot cobert per un mocador, també negre, està asseguda a les escales. Miro el portamonedes i solament hem queden vint cèntims. Se`ls vull donar però la dona no racciona.
- Tingui. Exclamo.
La dona mou el cap i res més. Un home m´allarga la mà i se`ls dono.
- Se está muriendo. Hem diu.
Penso en trucar al 012 però és inútil. Si la dona ha de morir és millor que mori aquí sola com aquest vestíbul abans de que la torturin en qualsevol hospital.
L´andana del metro també està solitària. " On es dèu posar la gent " penso. Lluny veig dues noies que s´estàn acabant de maquillar. Una va disfressada de diablesa, tota vermella, amb una camiseta cenyida, uns pantis i unes banyetes d´allò més encisador. L´altra porta un abric llarg gris clar. Per entre el plec de l´abric adverteixo unes cames, fins les cuixes, pàlides amb un lleuger tò cendrós molt clar. No m´imagino de què dèu anar disfressada. Elles hem somriuen. La diablesa és més extrovertida i divertida, però la que porta l´abric gris va molt calenta.
- Ja portes cueta ? Li pregunto a la diablesa.
- Jo sí que en porto. Hem contesta la de l´abric gris turmentada pel desig.
- Amb l´abric no es pot veure. Li contesto.
Hem contesta davant l´expresió neutra de la diablesa que això ho hauré de descobrir jo.
- On anèu ? Les hi pregunto.
Elles arronsen l´espatlla murris, però la de l´abric gris comenta que van unes quantes parades més enllà.
Arriba el metro i s´aixequen. Ara, les cuixes de la de l´abric gris han quedat cobertes. La diablesa no porta cueta i s´arregla la camiseta cenyida. El metro para i elles dissimulen amb l´afany d´entrar al vagó i jo també entro darrera d´elles. En seure les hi pregunto si puc seure amb elles perquè l´ escalfor humana en aquesta nit solitària m´anima. La de l´abric gris seu més atrevida que a l´estació amb les cames creuades.
- Podré decobrir la teva disfressa ? Li pregunto sorneguer.
Ella mira a la diablesa i somriuen. Llavors la diablesa hem pregunta com hem dic.
- Cerverí ! Conrtesto.
- Què ? Exclama la diablesa.
- Cerverí. Repeteixo.
- I quin sant és aquest ? Hem prdegunta la de l´abric gris.
Contesto que no sé si Cerverí és un sant o un dimoni escuat perdut en la nit subterrània.
- Cerverí Broll. Aclaro finalment.
- Broll ? Què vol dir això de broll ? Hem pregunta encuriosida.
Les hi explico que un broll és una dèu d´aigua. La diablesa assenteix. Llavors es miren l´una a l´altra i la diablesa es rellepa els llavis somrient. Jo suposo que no han quedat amb ningú en especial i van a veure el què a alguna festa. Després el silenci amatent es pot tallar en entrar dues travestis ataconades. Les travestis es morregen i la de l´abric gris dissimula mirant a la finestra tot arreglant-se les orelles puntiagudes.
- Aquestes orelles són de gateta. Oi ?
Ella assenteix.
L´armonia de les faccions de la seva cara amb el color pàlid, lleugerament cendrós de la seva pell i el cabell morè expresen un equilibri mal dissimulat per les ganes de sexe que traspúa de tant en tant.
Les estacions es van succeint una a una. Les travestis que no han parat de morrejar-se i engrapar-se el cul baixen del vagó. I dirigint-me a la de l´abric gris li dic que baixo d´aquí a poc i ella mira a la diablesa que torna a arronsar les espatlles amb un esguard incògnit.
- Si el veus li dius que tinc la grip. Li diu la de l´abric gris.
I la diablesa, tot mirant-me exclama aquell " vale ". A mi se`m fa un nus a la gola, com si tota l´ansietat s´acumulés en un sol moment mentre la de l´abric gris mésguarda amb els sis sentits. Mira a la diablesa que torna a arronsar les espatlles i m´alço del seient. Sense saber què dir se`m torna a fer un nus a la gola amb la sensació d´estar ficant-me en un embolic. El cor se m´accelera i la respiració no hem permet dir res.
- Què estic fent ? Encara falta per la meva parada. Li dic sorprès a la de l´abric gris.
- Bueno! I què ! Exclama ella.
Mentre encara no arribem a l´estació on hem de baixar restem tots dos a la porta del vagó. El silenci ansiós de l´espera en acomplir el desig hem crea una tensió inquieta però agradable. Ella de sobte hem dóna la mà. La megafonia anuncia la meva estació. Passa un minut i el vagó para, i ella hem mira.
- Saps on anem ? Hem pregunta en sortir a l´andana.
- Anem a casa meva. No ? Li dic com si fos l´única altrenativa.
Les nostres passes s´acceleren a cada passa. Ens persegueix el mateix dimoni del gaudi a assolir i la seva ansietat apremiant. Nosaltres no ens diem ni una sola paraula. Al carrer silent i mal il.luminat l´humitat no s´empalaga. I en arribar al portal, trec les claus de la butxaca sense que ella les perdi de vista. A l´ascensor la seva respiració s´accelera sobtadament. Jo resto amatent. I un cop al replà, de nou les claus i la porta. En entrar, ella ja no pot més i es gira clavant-me els llavis amb una besada que obre pas a la seva llengua cobejosa. mentre, li engrapo el cul i adverteixo que no porta cueta com deia. Ella s´aferra a mi apretant-me amb tot el seu cos. Com puc m´aparto i li dic d´acabar d´entrar a casa. De camí al menjador es va desabotonant l´abric i un cop allí m´esguarda i se`l treu. Si això és una disfressa, valgam Déu ! Tot consisteix en un "sostenidor " amb tiretes negres amb unes aureoles de pedreria al voltant dels mugrons i unes calces amb tiretes negres i una pedreria que li cobreix la figa.
- T´agrada ?
- No. Si jo ja sabia que no portaves cueta. Li dic.
- I les orelletes ?
- Un detallet per despistar. Diu aguardant-me.
En acostar-me veig que la pedreria brilla amb una intensitat especial. Ella es mira el que porta a les tetes i hem diu que són autèntiques.
- Tu deus ser de casa bona. Oi ? Li pregunto.
- No de classe mitja.
I afegeix que la pedreria és un regal que perseguia per aquesta nit. De sobte m´abraça i comença a resseguir el meu coll i l´orella amb la llengua. la impresió del color del su cos i tota ella m´ha exitat i no puc controlar-me. El meu membre va prenent cos. Ella desficiosa es separa de mi i es treu el mini tanga de pedreria deixant al decovert la xona. En alçar-se mou el cap per retirar cap endarrera el cabell i comença a descordar- me el cinturó amb rapidesa. Llavors noto que està més humida que l´herba amb la rosada. Hem mira i hem demana que la penetri allí mateix, damunt de l´estora, que no pot més. Jo li dic d´anar al llit, però ella amb un to de veu somort comenta que des que va aconseguir la disfressa no ha estat amb ningú.
- I tot és qüestió d´un polvo ?
Ella s´estira a l´estora amb la respiració accelerada, tot demannat-me que m´atansi.
Quan recordo que no tinc preservatius exclamo aquell " ostia ! ". Ella me l´agafa i se la fica a dins del cony amb un so de sorpresa allargassat en tancar i obrir els ulls, tot encongint les cames. L´expresió de la seva cara i el color de la seva pell m´acceleren. I a poc a poc el seu rostre es torna greu i crida aquell " cabrons " amb força. Jo hem retiro espantat i ella acaba amb mi amb una mamada. I després hem demana excuses pregant-me que la perdoni, que no anava per a mi.
Llavors l´acompanyo fins al llit. La miro i m´adono de que està més bona del que havia vist d´entrada.
A l´habitació passa el temps. Ella resta silent mirant el sostre. I de cop i volta hem, pregunta com hem dic.
- Ja ho us he dit: Cerverí ! Li contesto.
Ella continua immòbil. Segurament pel seu cap deu estar passant alguna hiostòria i no la vull interrompre. El temps cotinua passant lentament.
- T´agrado ? Hem pregunta de sobte.
- No he tingut temps de comprobar-ho. Li contesto.
El temps passa i el soroll del metro de les cinc i quart hem desperta. Ella resta ageguda de costat. I quan s´adona de que m´he despertat s´atança tot dient-me que no hem vol explicar cap rollo. Mentre l´albada espera hem perdo en el seu cos. la pedreria de les tetes s´extén damunt la manta i li dic que hem molesta. Ella hem demana que m´alci i l´espolsa fora del llit, tot abraonant-se de nou damunt meu marejant-me a petons i morrejades mentre la penetro lentament. Contra més va, les seves morrejades són més intenses fins que a la fi para arraulint-se damunt meu.
Al cap d´una estona li toco l´esquena per si vol dutxar-se per anar a esmorzar.
- S´està tan bé... Murmura.
Passa una estona i ella surt del damunt mèu i ens arreglem. A l´hora de sortir recull l´abric del terra i se`l posa.

Després d´endrapar la xocolata amb xurros amb ganes s´aixuga els llavis. Al punt, m´esguarda esglaiada, torça els llavis i arrenca a plorar a sanglotades tot posant-se les mans a la cara.
- Els brillants ? Li pregunto.
Ella afirma amb el cap.
- No et preocupis. Li diré a la dona de la neteja que els reculli per donar-te`ls.
Es treu les mans de la cara enlligramada per negar-me el que li he dit. I en atançar la meva mà per esbandir-li les llàsgrimes emperlades s´aparta per secàr-se-les amb el mateix mocadoret que ha fet servir per aixugar-se la xocolata dels llavis.
- La disfressa me la va regalar el Tomàs. Hem diu.
- Això val una fortuna nena. Et deuria estimar molt. No ?
- Ell estava emmirallat amb mi des que hem va conèixer. Al cap d´un any de relació hem va preguntar què volia, que m´ho donaria. Quina tonteria !
- I et va regalar la disfressa. Oi ?
- La meva mare hem va dir que hem deixés de tonteries per casar-me amb el Xavier i que anés per ell a la festa. Llavors li vaig demanar el regal al Tomàs.
- Ostia !
- Després de regalar-me la disfressa, un dia estava al bar de la facultad llegint el diar i vaig trobar la notícia de que al Tomàs l´havien ingressat a una Clínica. Vaig anar a Madrid...
- Ja ! I a tu t´agrada el Tomàs.
Hem mira fixament per acabar afirmant amb el cap.
- No ho entenc. Estava tan ple de vida...
- Ja ! Ja sé. I el Xavier ?
- No sé´. L´he deixat penjat.
Ja no sento la tufarada dels xurros i els camarers no deixen de mirar-li les cuixes. Realment en hi ha per perdre-hi les mans de nou, fins les angonals i aquella xona de llavis generosos. Amb aquestes, un camarer ens deixa la nota. Al poc sona el mòbil dins del seu bolso. Pel que sento la seva mare està molt preocupada per ella i li pregunta que on s´ha ficat tota la nit.