En un lloc de la terra del foc.
Benvolgut Serafi:
T´enrecordes d´alguns dels mals rollos que haguerem d´aguantar el 95 ? Bé. La salud funciona. Aquí, avui, en l´ocàs, entre l´Atlàntic i el Pacífic estic ben acompanyat... una companyia que omple de joia la meva vida. No t´haig de dir gran cosa, solament que de tot. L´altre dia hem va preguntar que què volia, un cop estava d´esquenes amb el seu cony recorreguent la meva sigala. I li vaig engrapar la natja, tot ficant-li el polze a dins. Va agafar un amarxa que semblava...
A vegades recordo..recordes ? Tu i jo no podíem viure sense ella. Era l´afrodisíac més intens que mai ningú va poder tastar allà, sobretot quan ens deia que era nostra i tu t´emprenyaves.
Demà m´encimbellaré sol a les muntanyes que donen a la badia. Des d´allí es pot veure el mar quiet i sol, ple de vida. Es bonic de veure-ho i estar-se hores i hores contemplant el blau del cel i l´aigua com s´uneixen en una línia imperceptible a l´horitzó, sota l´esguard dels estels a darrera hora.
Et vull dir que aviat vindré a Barcelona per trovar les nostres cançons de sempre, aquelles que neixen de la foscor del temps. Ella hem diu que et vol conèixer i que li agradaria cantar les nostres canços al " catre ", com diu... A vegades li agafa la gelosia. Sense anar més lluny l´altre dia, estàvem tan tranquils i es va posar com una boja demanant-me que la deixés venir amb mi a Barcelona. No sé què fer. Pot passar qualsevol cosa.
Estimat Serafí, sempre havíem format un equip indestructible, malgrat el poder. espero saber de tu ben aviat, avans de que marxi d´aquí i trobar-nos de bellnou per tornar al nostre refugi del Pirineu i passar les vetllades que passàvem davant del foc, amb els troncs de faig enmig de la verneda i les espeses catifes de verdura, com dèia el nostre amic Anselm Clavé.
Cerverí Broll.
Terra del Foc, tardor del 2006.
P.D.: Què saps de la Maria de C.R. ? Surts amb algú ara ?
dimecres, 14 de febrer del 2007
Relat del mes de febrer del 2007
La migdiada. ( D´una vida a una altra )
Adverteix la quietud dels obgectes. Els observa un al costat de l´altre, cadascún amb la seva solitud i els nens que juguen al pati. S´adona de la immensa distància entre els obgectes i els obgectes, entre els obgectes i els obgectes i els nens i entre els obgectes i els obgectes i els nens i ell. En la distància els pot veure més reals i amb els contorns plenament definits. De sobte, la seva obsessió de sempre assalta la contemplació de tot el que l´envolta. Sap que és un ser vivent a la Terra i en el transcurs d´aquesta vida tot ha estat a una distància, es pregunta si ha sigut fructuós acostar-se a d´altres realitats. Algún dia girarà cua i solament quedarà el record, també, a una distància de tot i tothom.
En la solitud d´aquesta tarda, com sempre, pensa que la vida solament és un epitafi que algú encara es molesta a escriure per definir uns moments que es succeeixen els uns als altres, com una realitat última que succeís a una altra realitat última: la guerra d´Africa, el casament amb ella, la feina, la guerra del 36, els fills i... Un dia va voler volar i pujà a una avioneta d´un amic per endinsar-se al cel, entre els núbols i sempre els ho conte als nens de maneres diferentes, tot movent els braços i el cap amb aquells ulls rodons que s´obren cada vegada més quan un nen s´atança silenciós per escatir una realitat a una distància enmig de les explicacions que els hi fa. Ell ja no té consciència del temps, tot i l´aniversari de cada any. Els nens el deixen i continuen amb la pilota i ell recorda la migdiada d´un dia somniant amb aquella dona que s´adormí als seus braços fa milions d´anys, deuria ser això. Avui també s´adorm: la mira, asseguda a la llitera aguantada amb dues cadenes als extrems de la seva longitud que es fixen a la paret. Ella resta amb les cames creuades, tota nua, amb aquella pell tan blanca amb els contorns sinuosament corbs dels braços i les tetes i els malucs amb el ventre i les cuixes. Els carcellers els vigilen. Ella el mira neutre i ell dubta degut a una cataracta d´emocions d´altres temps, però un impuls més fort que la voluntad de guardar el record a una dona de feia segles a qui havia jurat l´eternitat el porta instintivament a besar-la i morrejar-la, acariciant-li el costat per sota del braç, fins el pit que abasta masegant-lo. Ella tanca els ulls com si també recordés i es queda amb la boca entreoberta gaudint del seu tacte quan ell li ressegueix el coll amb els llavis. I, obrint de nou els ulls, el mira, separant lleugerament les cames, tot descobrint el cony. Ell la torna a besar perdent-se en els seus llavis i atança la mà fins la seva figa, tot fregant-se-la i li pregunta si desitja que la muntin.
- Sí ! Respòn ella sense dilació, tot enfatitzant amb el cap.
Es desperta i s´aixuga una gota de sang de la mà que s´ha ferit en ensopegar amb un clau mal reblat de la taula. I buscant qui és ella, s´adona que deu estar en algún lloc, que de llavors ençà haurà seguit nous camins, com ara la seva dona és aquí, deu ser això. Els crits de la neta als nens que han trencat un vidre amb la pilota l´acaben de despertar i un nen li pregunta: quants anys tens ? I ell respòn que no ho sap, però que recorda haver viscut sempre, encara que neixi i mori com si fes migdiades. I perdent la vista a l´espai buit del pati, de cop, s´adona d´un insecte que vola. No és una d´aquelles papellonetes que són el senyal dels bons auguris, ni un mosquit o una mosca. Mentre ell estava responent al nen, l´insecte s´ha fet present i ha captat la seva atenció sense pretendre-ho perquè l´insecte també està en les seves coses. En el seu estadi d´evolució es manté gairebé quiet batent-se en l´aire. Ell fantasieja arran de veure l´insecte i pensa en tot allò que recorda, li ve d´una manera o una altra i busca, com la dona de fa mil.lenis, algú que passa pel carrer o un avió que travessa pel cel amb un destí ignorat pels qui baden boca mirant-lo. I així els diferents camins. Tantmateix l´insecte es bat al pati sense consciència aparent d´on anirà d´aquí a un moment o altre. I de nou contempla que tot resta a una distància: els obgectes dels obgectes i els obgectes dels obgectes i dels sers que habiten i els obgectes dels obegectes i dels sers que habiten i d´ell, seguint el camí. Es pregunta de nou si ha estat fructuós acostar-se a d´altres realitats.
Oblida el que l´envolta i pensa en anar a passejar fins les eres per veure els pallers recentment muntats uns a una distància dels altres després de la collita, però de nou l´embaeix la son i li diu a la dona que va a agitar-se una estona.
Mentre sent els nens que criden al pati s´adorm: ella es va reclinant amb les cames que pengen de la llitera de la cel.la i gira el cap a un costat amb els ulls tancats per sentir la seva polla endinçan-se per arreu del fons del seu cos, sondejant el canal del seu cau, convulsionant-lo, i al mateix temps acostant-se a ell a cada cop per seguir-lo, impulsada pel pessigolleig arreu. Llavors alça i separa les cuixes encara més, sense poder resistir la frisança que l´empeny. En el moment que sent la seva escalfó a dins, s´incorpora per besar-lo coincidint amb ell a mig camí de la distància que hi ha entre els dos i l´abraça per acomiadar-se. Llavors els carcellers, separant-los, se l´emporten. Els crits dels nens que juguen al pati el desperten i es troba que s´ha mullat. Segueix els crits i el que diuen els nens i somriu per la victòria sobre les condicions imposades per la prosa de sempre. Sap que la bèstia del poder està tocada de mort per la confiança de les generacions en les generacions, una a una distància de l´altre, sempre seguint el camí. Llavors recorda a la seva dona quan eren joves i disfrutaven l´un de l´altre i la crida perquè s´estiri al seu costat al llit. Ella pensa que cada dia està més rar, tot lamentant-se amb una expresió acompanyada amb el gest del cap, però s´agita amb ell.
Passen les hores perquè ella s´ha adormit i ell no deixa de mirar-la. Al capvespre la neta truca a la porta i els hi diu que el sopar és a taula.
Després d´endrapar l´amanida agafa el plat amb les dues mans i acostant-lo a la boca es beu el pòsit de l´oli i del vinagre. Un nen el mira i fa el mateix per conjurar el futur amb l´admiració que li professa.
Adverteix la quietud dels obgectes. Els observa un al costat de l´altre, cadascún amb la seva solitud i els nens que juguen al pati. S´adona de la immensa distància entre els obgectes i els obgectes, entre els obgectes i els obgectes i els nens i entre els obgectes i els obgectes i els nens i ell. En la distància els pot veure més reals i amb els contorns plenament definits. De sobte, la seva obsessió de sempre assalta la contemplació de tot el que l´envolta. Sap que és un ser vivent a la Terra i en el transcurs d´aquesta vida tot ha estat a una distància, es pregunta si ha sigut fructuós acostar-se a d´altres realitats. Algún dia girarà cua i solament quedarà el record, també, a una distància de tot i tothom.
En la solitud d´aquesta tarda, com sempre, pensa que la vida solament és un epitafi que algú encara es molesta a escriure per definir uns moments que es succeeixen els uns als altres, com una realitat última que succeís a una altra realitat última: la guerra d´Africa, el casament amb ella, la feina, la guerra del 36, els fills i... Un dia va voler volar i pujà a una avioneta d´un amic per endinsar-se al cel, entre els núbols i sempre els ho conte als nens de maneres diferentes, tot movent els braços i el cap amb aquells ulls rodons que s´obren cada vegada més quan un nen s´atança silenciós per escatir una realitat a una distància enmig de les explicacions que els hi fa. Ell ja no té consciència del temps, tot i l´aniversari de cada any. Els nens el deixen i continuen amb la pilota i ell recorda la migdiada d´un dia somniant amb aquella dona que s´adormí als seus braços fa milions d´anys, deuria ser això. Avui també s´adorm: la mira, asseguda a la llitera aguantada amb dues cadenes als extrems de la seva longitud que es fixen a la paret. Ella resta amb les cames creuades, tota nua, amb aquella pell tan blanca amb els contorns sinuosament corbs dels braços i les tetes i els malucs amb el ventre i les cuixes. Els carcellers els vigilen. Ella el mira neutre i ell dubta degut a una cataracta d´emocions d´altres temps, però un impuls més fort que la voluntad de guardar el record a una dona de feia segles a qui havia jurat l´eternitat el porta instintivament a besar-la i morrejar-la, acariciant-li el costat per sota del braç, fins el pit que abasta masegant-lo. Ella tanca els ulls com si també recordés i es queda amb la boca entreoberta gaudint del seu tacte quan ell li ressegueix el coll amb els llavis. I, obrint de nou els ulls, el mira, separant lleugerament les cames, tot descobrint el cony. Ell la torna a besar perdent-se en els seus llavis i atança la mà fins la seva figa, tot fregant-se-la i li pregunta si desitja que la muntin.
- Sí ! Respòn ella sense dilació, tot enfatitzant amb el cap.
Es desperta i s´aixuga una gota de sang de la mà que s´ha ferit en ensopegar amb un clau mal reblat de la taula. I buscant qui és ella, s´adona que deu estar en algún lloc, que de llavors ençà haurà seguit nous camins, com ara la seva dona és aquí, deu ser això. Els crits de la neta als nens que han trencat un vidre amb la pilota l´acaben de despertar i un nen li pregunta: quants anys tens ? I ell respòn que no ho sap, però que recorda haver viscut sempre, encara que neixi i mori com si fes migdiades. I perdent la vista a l´espai buit del pati, de cop, s´adona d´un insecte que vola. No és una d´aquelles papellonetes que són el senyal dels bons auguris, ni un mosquit o una mosca. Mentre ell estava responent al nen, l´insecte s´ha fet present i ha captat la seva atenció sense pretendre-ho perquè l´insecte també està en les seves coses. En el seu estadi d´evolució es manté gairebé quiet batent-se en l´aire. Ell fantasieja arran de veure l´insecte i pensa en tot allò que recorda, li ve d´una manera o una altra i busca, com la dona de fa mil.lenis, algú que passa pel carrer o un avió que travessa pel cel amb un destí ignorat pels qui baden boca mirant-lo. I així els diferents camins. Tantmateix l´insecte es bat al pati sense consciència aparent d´on anirà d´aquí a un moment o altre. I de nou contempla que tot resta a una distància: els obgectes dels obgectes i els obgectes dels obgectes i dels sers que habiten i els obgectes dels obegectes i dels sers que habiten i d´ell, seguint el camí. Es pregunta de nou si ha estat fructuós acostar-se a d´altres realitats.
Oblida el que l´envolta i pensa en anar a passejar fins les eres per veure els pallers recentment muntats uns a una distància dels altres després de la collita, però de nou l´embaeix la son i li diu a la dona que va a agitar-se una estona.
Mentre sent els nens que criden al pati s´adorm: ella es va reclinant amb les cames que pengen de la llitera de la cel.la i gira el cap a un costat amb els ulls tancats per sentir la seva polla endinçan-se per arreu del fons del seu cos, sondejant el canal del seu cau, convulsionant-lo, i al mateix temps acostant-se a ell a cada cop per seguir-lo, impulsada pel pessigolleig arreu. Llavors alça i separa les cuixes encara més, sense poder resistir la frisança que l´empeny. En el moment que sent la seva escalfó a dins, s´incorpora per besar-lo coincidint amb ell a mig camí de la distància que hi ha entre els dos i l´abraça per acomiadar-se. Llavors els carcellers, separant-los, se l´emporten. Els crits dels nens que juguen al pati el desperten i es troba que s´ha mullat. Segueix els crits i el que diuen els nens i somriu per la victòria sobre les condicions imposades per la prosa de sempre. Sap que la bèstia del poder està tocada de mort per la confiança de les generacions en les generacions, una a una distància de l´altre, sempre seguint el camí. Llavors recorda a la seva dona quan eren joves i disfrutaven l´un de l´altre i la crida perquè s´estiri al seu costat al llit. Ella pensa que cada dia està més rar, tot lamentant-se amb una expresió acompanyada amb el gest del cap, però s´agita amb ell.
Passen les hores perquè ella s´ha adormit i ell no deixa de mirar-la. Al capvespre la neta truca a la porta i els hi diu que el sopar és a taula.
Després d´endrapar l´amanida agafa el plat amb les dues mans i acostant-lo a la boca es beu el pòsit de l´oli i del vinagre. Un nen el mira i fa el mateix per conjurar el futur amb l´admiració que li professa.
dimecres, 7 de febrer del 2007
Sandra G
Tal i com veig a Sandra G m´adono de que és una d´aquelles persones que expresen una força espiritual més enllà de la seva presència.
El seu llibre de poemes ilustrats amb una sèrie d´imatges d´ella: " Lo que no nois mata nos hace más fuertes. Album de fotos y libro de poemas " és una presentació sense cap mena de trucatge, tant en el contingut literari com en el contingut fotogràfic.Hem sembla molt interessant que les persones expresin i mostrin les seves diverses dimensions vitals i en el llibre podem veure una sèrie de capítols que aborden diversos temesd escrits i imaginats amb la seva poesis i les imatges de José Luís Roig fonamentalment i Nano Dixcontrol.
Si realment podem parlar de escrits i imatges, com veiem a " Soñadores paranoicos " on llegim:
(...)
Quer la realidad es algo
que sólo puedes crear tu
y que podrás
hacérselo creer a los demás.
(...)
Jo diria que una persona que somnia mai no és paranoica en el sentit que li donen els mitjans coercitius, sinó que és capaç de crear el seu propi món. També diria que elsd poemes de Sandra G poden er el productre d´una frustració amorosa i tot el nigromant que genera en la ment, com cada nigromant generat en la ment de cadascú. Així a "Infierno de cenizas" ens diu:
(...)
Sólo tienen palabras inocentes
-pero también ignorantes-
abandonadas a su gris mente
como perros tuertos.
(...)
On es veu més la seva essència és en el capítol: Leche. Nata y una pitón on es mosytra més claramentv el seu treball, com en un show a Tele 5 o en el marc del Festibal de Cinema Eròtic del 2005.
Potser, com ella acaba:
- El único amor eterno
(pero verdadero)
és el que nos tiene la muerte.
Si estèu més interessats podèu consultar la seva pàgina a la xarxa: WWW.sandrag.com.
dimarts, 6 de febrer del 2007
Un nou clam
Avui dimats 6 de febrer del 2007, a La Contra de La Vanguàrdia es fa un entrevista a un antic professor d´institut d´Olot: Chimo Fdz. de Castro: " EL SEXO NO ES PECADO NI EN LA BIBLIA "
Després de defensar que la Biblia " ! Esta cuajada de Sexo ! i no lo pecaminiza " ens parla de la zoofilia, l´onanisme, l´homosexualitat i l´adulteri femení " eran las cuatro conductas penadas" ( ? ) pel fet de ser sexuals, simplement. Tanmateix ens diu que en temps de Jesua Ben Joseph " El sexo no era problema: ! El problema era no tener descendencia ! " I ens afirma que la sexualitat de Jessua Ben Joseph era " libre i sin conflictos " A partir del que ens diu de la relació amb Maria Magdalena que anomenava a Jessua " Rabon ", apelatiu carinyós que utilitzaven les esposes dels rabins. Podèu veure " El cristianismo desmitificado. Estudio de la sexualidad en tiempos de Jesucristo " ( Kairós )
Després de defensar que la Biblia " ! Esta cuajada de Sexo ! i no lo pecaminiza " ens parla de la zoofilia, l´onanisme, l´homosexualitat i l´adulteri femení " eran las cuatro conductas penadas" ( ? ) pel fet de ser sexuals, simplement. Tanmateix ens diu que en temps de Jesua Ben Joseph " El sexo no era problema: ! El problema era no tener descendencia ! " I ens afirma que la sexualitat de Jessua Ben Joseph era " libre i sin conflictos " A partir del que ens diu de la relació amb Maria Magdalena que anomenava a Jessua " Rabon ", apelatiu carinyós que utilitzaven les esposes dels rabins. Podèu veure " El cristianismo desmitificado. Estudio de la sexualidad en tiempos de Jesucristo " ( Kairós )
Personalment no he llegit aquest llibre, però veiem que Chimo no acaba d´explicar-nos la dinàmica entre la condemna de l´adulteri femení i " la pasión sexual de los judíos no conoce límites " i com això es relaciona amb el procés de reproducció de l´espècie humana. Sembla que s´ha de profunditzar.
( Continuarem amb el tema ara que s´ha obert a la nostra ciutat )
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
