Relatdel mes d´agost.

( Aquest relat fou escrit el mes de novembre desembre del 2007 )

Aquell vespre de la darrera primavera en les seves expresions va poder advertir els paissatges de la seva vida. També va poder veure els paissatges de les seves insaciables nits de feia temps quan ella estudiava i el li explicava coses de literatura, història, economia i qui sap què. Ella, bocaterrosa, s´aguantava el cap amb els colzes al llit i escoltava les seves respostes a les seves insaciables preguntes. Aquell vespre de la darrera primavera es varen retrobar després d´uns quants anys. Ell recordava que no sabia d´on treia el temps per descansar després de passar tot el dia a la facultat i a la feina, i aquelles vetllades amb ell. Després deixaren de veure`s. Un cop va acabar la llicenciatura ella anava de cap a trobar feina. Aquell vespre de la darrera primavera la va trovar com sempre. Ara continuava fent-li preguntes.

-Vull veure com et treus les sabates i les mitges. Li va dir.
I mentre encenia el llum dela tauleta, li comentava que li agradaria quedar per sopar perquè sempre es veien entre els llençols.
--------------
Hevien quedat al mateix lloc del seu retrobament. Aprop hi havia un restaurant que sempre li havia fet gràcia. Ella, en veure`l, abandonà l´abstracció i la seva atenció a ell expresà aquella alegria a raig pels ulls tan típica d´ella. El seu " anem " exalà un aire de satisfacció.

Ella s´asseié al cantó del llit, s´arromangà la faldilla descobrint lles seves cuixes i començà a descordar-se les cibelletes de les sabates esguardant-lo riallera, il.lumiada per la claror baixa.
---------------
- Com t´ho podria dir ?
Ella va adquirir una expresió interrogativa
- No sé. Potser... Va continuar.
Llavors el seu posat esdevingué a l´espectativa.
- Si vols que t´ho digui t´ho dic. Dacord ?
- Daccord ! Va assentir ella.
- De veritat ?
Ella repassà les taules del voltant.
- Sí. D´acord ! Digué redreçant-se
- Ja ho veuràs... Com vols que t´ho digui ?
- Però què hem vols dir ?
- No sé... T´ho dic ?
- Ostia tio... Què ! Digué airada.
- T´ho dic o no t´ho dic ?
- Que m´estàs prenent el pel ? Exclamà.
- Dona ! No t´aniria malament que te`l tallessis una miqueta i te`l tenyisis de roig. Saps ? Et quedaria molt bé... Recollidet... amb un nus al darrera...
- Això és premonició ! Afirmà. Fa dies que penso en tenyir-me`l de roig.
- Et quedaria molt bé amb el color de la teva pell, però d´un roig fosc. Li va dir.
- Sí... Però que hem volies dir. Atinà.
- Sí. Bé... Jo. Ja ho veuràs !
Un silenci la mantingué amatent
- I per això hem quedat per sopar ? Preguntà murriaguerament xantatgista.
- Sempre m´he enrecordat del teu cos. De tot el teu cos.
- Sí ! Digué sobtada.
- Però de l´única cosa que no en tenia ni idea era dels teus peus... I... Què vols que et digui.
- Ja ! Continuem igual. Oi ?
- No sé... Els teus peus són vestials.
Llavors ella tornà a redreçar-se.
- Però que hem volies dir. Digué ella despistant.
- Ben mirat no és el que et penses. Li va deixar anar.
- I què penses que penso ?
- Potser penses que penso que penses que tots els homes som iguals. No és així ?
- Vaja ! veig que no has canviat gens. Va dir taxativament.

En treure`s les mitges la seva atenció concentrada li donava a entendre que volia anar a poc a poc.
----------------
- Vaig tenir un somni que en despertar s´esvaí. Durant el dia hem vaig adonar de que l´estava visquent.
- Quan ? Vapreguntar ella encuriosida.
- L´altra nit... Caminava descalç per un prat sense fi encatifat d´herba humida.
- Una pregunta ! Exclamà concentrada.
- Digues.
- No sé... Això dels prats sense fi... Perquè dius que l´estaves visquent ?
- Et podria dir que restem a la platja de les onades sense fi i les anem comptant una a una, una darrera l´altra com autòmates. Li respongué com si repetís quelcom abstret.

S´alçà per descordar-se els gafets i baixar la cremallera de la faldilla, tot descobrint les calces liles. Les seves cames continuaven tan exitants com sempre.
------------------
Ella arronçà l´esquena.
- Potser sí. A la platja de les onades sense fi jo solamet escolto el cadenciós ritme de l´aigua una vegada darerra l´altra. Digué ella.

Ell va començar a despullar-se mentre ella es treia la samarreta pel cap.
- Ara a lesfosques què veus ? Li preguntà ell.
- Tinc els ulls tancats. Respongué ella.
Llavors atantsant-se, amb una estrabada va acabar de treure-se-la.
- Mira que ets vestia. Eh ?
- Què veus ara ? Li va tornar a preguntar.
- Un estaquirot impacient. Exclamà ella.
--------------------
La seva ingenuïtat el commovia. Realment el commovia quan es desprenia d´aquelles lliçons apreses a la vida saciable i emprenia el seu camí, malgrat les mesures en el què fer de cada dia.
- A vegades m´adono de les teves queixes i hem dolen les teves passes vers destins amarats de conformitat en el què fer de cada dia. Li digué ell.
- Potser sí.
- No t´aborreixes ? Insistí
Ella arronçà de nou l´esquena i exclamà aquell " avui no ens trobem entre els llençols "

Es tragué els sostenidors, tot alliberant les seves tetes.
- T´has operat ? Li va pregutar sobtat
- Per què ho dius ? Solament m´he aprimat.
L´aire maternal que adoptava quan es trobava vulnerable improvitzà aquell " els anys van passant ".
-----------------
Llavors ella li digué que anar caminant per un prat sense fi ó restar a la platja de les onades sense fi, comptant-les ben pensat era absurd.
- Força absurd, però ho fem. Tothom ho fa. Digué ell.
Ella restà pensativa i de sobte saltà una mica airada dient-li que voldria fer realitat els seus desitjos i que solament per aquesta raó s´entretindria a comptar les onades fins fer realitat allò que volia.
- Els desitjos mai no s´esgoten.
Amb el seu to maternal i amb certa cantarella, com si alliçonés, sortí amb allò de que els desitjos s´han d´anar assolint un darrera l´altre. Després restà abstreta amb un silenci ausent per acabar amb allò de que potser tenia raó.

- Cada dia estàs més bona.
- Gràcies !
- Tornem a estar entre llençols. Oi ?

Desig subtil a l´era victoriana. El passat com a metàfora

ALMA TADEMA