Relat del mes de maig. ( Cont.: III )

La passarel.la cruixia a cadascuna de les passes que donaven. Després el capità la retirà pujant-la fins la coberta tot girant la politxa de la corda.
- És molt maco aquest baixell.
- Més o menys com tots. Digué el capità aburrit.
- Fa fred. No ?
Més tard amb aquell " Jo sono la Sara e sono Sarda " el deixà desconcertat i sobretot quan ella començà a despullar-se.
- Jo sono una esclava. Digué mentre es baixava la faldilla tot mirant-lo fit a fit.
El borrissol que del melic li descendia fins al pubis l´exità i esmaperdut no sabia com reaccionar davant la seva gosadia.
- Jo sono una alcoholica. Tornà a exclamar la Nicole.
El capità exitat li digué que no comprenia com una persona podia ser alcohòlica, que no comprenia com l´ansietat podia conduir a un trago darrera d´un altra. Llavors la Nicole adquirí aquella expresió greu d´un desig contingut impossible de saciar. I s´atançà al capità amb un preg als llavis assedegats i ressecs.
Et puc estimar iresistiblement. Exclamà amb aquell italià que el corprengueren.
- Per què ?
- Tu m´has portat el testimoni d´ell en aquesta nit d´aquesta ciutat adormida en el somni.
Ella s´anava atançant cada cop més a ell fins abraçar-lo i besar-lo perdent la llengua entre els seus llavis.
- Please... my sir... Exclamà tot separant-se d´ell i mirant-lo.
- Jo no soc el senyor de ningú. Afirmà el capità.
- Please... Tornà a exclamar la Nicole impotent mentre li regalimaven les llàgrimes. L´he estat esperant dos anys i... Afegí.
El capìtà s´aixecà, però ella l´empenyé contra el camastre i abalançant-se amb les dents féu un sec a la roba i després l´esquinzà de cop tot lliberant-li la birosta. Després s´inclinà damunt d´ell descordant amb una estrabada la camisa tot fent saltar la botonada i començà a recórrer el seu pit amb força.
- Please...
El capità aprisionà la seva cintura cobejosament tot descedint les mans cap a les natxes i les cuixes per resseguir-les fins la figa calenta i xopa de la Nicole que s´exitava cada cop més amb més força. Després, refregant-li l´esquena la inclinà cap a ell i ella li engrapà la birosta per tal d´encertar la penetració que desitjava.
- Jo non sono una esclava. Exclamà amb ira la Nicole que resseguia el sigalot del capità amb el cony xop.
- Please...
Exclamava amb els ulls tancats mentre sentia que el seu cau rogent es dilatava encavint la polla, tot resseguint el pit i els costats coberts per la samarreta. I, intentant trascendir la roba, se la pujà per engrapar amb més força la pell empesa pel desig que s´obria pas a cada saccejada del seu cos.
- Please... my sir...
- No ! Exclamà ell amb un cop sec contra la seva figa que el feren escórrer-se.
Ella en notar l´escalfor en el seu endins s´accelerà donant-li gust i s´abandonà al gust del seu cau que s´escampava com el foc per tot el seu cos. El bleixar i l´esbufegar donaren pas a la pau del goig. I s´adormiren.
A lendemà, les maniobres de descàrrega de la safra interromperen els seus somnis. Tot semblava nomal. Les veus de la marineria que exclamaven les consignes de les operacions d´anclatge dels farcells a les cordes acabaren de despertar-los.
- Ens veuràn. Digué ella.
- Tantseval.
Pujaren a coberta i el grumet que estava assegut contemplant les operacions s´alçà la bisera de la gorra desconcertat.
- Vols venir a menjar alguna cosa amb nosaltres a terra ? Li digué el capità.
El grumet tímid negà amb el cap bocabadat.
Un cop a terra tot semblava diferent. Deambularen pels carrers sense cap mena de rumb. Ara tot estava animat. La gent anava amunt i avall per aquells carrers cansas de la solitud i els silencis de tothom.
- Tu no ets una esclava. Li digué el capità.
- La meva família hem va entregar a canvi d´una dot milionària a un noble francès exiliat a Sardenya durant la revolució a París. Tu tampoc ets un senyor.
- Vaig desertar de l´exèrcit republicà en ocupar Girona contra Carles IV. Llavors hem vaig refugiar amb uns masovers com diuen, però també vaig haver de fugir... fins a Barcelona, i des d´allí cap a una illa d´Amèrica.
- Què va ser d´ell ? Va interrompre la Nicole.
- De quí ? Preguntà. A ! Sí. Exclamà.
Ella assentí entristida.
- Vaig respectar el seu desig i t´he fet arribar la carta que hem donà. de fet venia amb nosaltres cap aquí.
- Ja ! Digué la Nicole amb una expresió greu.
- Demà deixem aquest port.
Llavors la Nicole s´aturà mentre el capità seguia caminant. En adonar-se es girà i ella alçà la mà acomiadant-se.

Relat del mes de maig ( cont.: II )

- Qui era aquesta dona ? Preguntà el grumet al capità.
- Suposo que deuria ser la destinatàriade la carta de l´espectre. Es respongué el capità a si mateix.
- Però... Qui era ? Exigí inquiet el grumet tot pegant un bot al taburet.
El capità es resistia a donar una resposta que potser seria inventada davant l´encuriosida i interrogant exigència del nano. I repassà amb la mirada la marineria que festejava la tranquil.litat del descans amb cants per aquí i alguna discusió després d´una juguesca per allà mentre la nit avançava inalterable.
- Anem ! Exclamà decidit.
El grumet es calà la gorra i el seguí amb el silenci espectant darrera d´una resposta que mai no satisfaria la seva curiositat. I deballant pel carrer encalitxat que condueix al moll li donà la mà al capità que es commogué. El tragecte fins el Rosamarina fou d´un silenci espectant fins que el grumet començà a pensar en una altra cosa, al punt el capità li digué que a l´endemà descarregarien la safrai el tabac camí de la bella Alció.
- Qui és la bella Alció ?
- La bella Alció que davalla sobre les aigües destjadament tranquil.les dela mar infinita...
- Què ? Exclamà el grumet.
- També és un estel. Afegí el capità.
- Que davalla sobre les aigües ? Es digué en veu alta el grumet.
- Les aigües tranquil.les i quietes d´una mar profunda on dèu haver anat a parar l´espectre del nostre navili...
- A ! Sí. Aquell que...
Més tart el capità acotxava el grumet al jaç i després pujà a coberta per fumar-se la darrera pipa del dia tot sondejant el cel estel.lat. L´escàndol del moll s´apagava mentre alguns anaven pujant mig veguts. I recordà que algú l´esperava a ´illa, aquella mà saccejant-se. I amb aquell " no dèu faltar ningú " es dirigí a la pasarel.la i tan bon punt pensà en retirar-la decidí passar la nit a terra tot endinçant-se a la ciutat adormida en el somni.
Realment la decisió de l´espectre de deixar-se engolir pel mar l´havien commogut de tal manera que el deixava fora de lloc i no podia comprendre aital decisió. Sense adonar-se les passes el conduiren debellnou fins el consolat francès. En arribar esguardà la mansió silent snese perdre ni un detall: la cornisa, el finestram, la porta amb aquella gran anella daurada, fins que uns guàrdies se li atançaren per fer-lo marxar. Una darrera llambregada l´advertiren que des d´una finestra l´estaven mirant. El perfil del cap encabellat el feren suposar a la tal Nicole. I continuà deambulant per la ciutat adormida en el somni.
Al cap d´una estona es sobresaltà en sentir el tacte d´algú a l´espatlla. Es girà i topà amb la Nicole.
- Què ha estat d´ell ? Li preguntà ansiosa.
- Què vols que et digui ?
La Nicole encara restà espectant una estona esperant amb un silenci cada cop més ansiós una resposta del capità que finalment l´abraçà acollint la seva cara al pit.
- Ja has parat compte del perill en sortir del consolat a aquestes hores ? Li preguntà.
Ella esclatà a plorar.
- Si ell no hi és, no hi ha pas cap perill. Respongué la Nicole sanglotant.
Després continuaren caminant els dos per aquella ciutat adormida en el somni sense rumb, sense rumb fins el moll. El Rosamarina restava silent amb el belam recollit i les ai¨gües tranquil.les del port el mantenien quiet: una ombra adormida i tots els somnis inquiets de tots passejant-se pel camarot, les escales, la coberta i enfilant-sepels pals que testimoniegen les embranzides del vent contra el belam desplegat per navegar.
- Fa fred. Oi ? Digué la Nicole.
- No et pensis... és primavera. Respongué el capità.
- Voldria pujar al teu baixell. Digué de sobte.
- Tú no et dius Nicole. Oi ?
- No ! Exclamà violentada. Soc una dona que no soc d´aquest segle.
- Què ?
- Una ragatza qui non sono de qüesto secolo.

Relat del mes de maig ( cont. : I )

La Nicole, en sortir del tuguri on hi era la marineria del Rosamarina s´adreçà ràpidament cap a casa travessant els carrers d´aquella ciutat adormida en el somni. Entrà a casa, tancà la porta de cop i travessà àvida el hall d´entrada dreçant-se a les escales que condueixen al pis superior. Les pujava de dues en dues agafant-se el vestit amb les mans de manera que per poc no arruga la misiva. Un cop a la seva habitació privada la va repassar amb la mirada i es tranquil.litzà en adonar-se de que estava sola. Mirà la carta amb la respiració accelerada i es decidí per obrir-la:
Estimada Nicole:
Fa anys que estic buscant una sortida per a nosaltres. En la meva recerca a vegades hem turmenta el record de les nostres vetllades a Lisboa.
No he pogut aconseguir recollir el que necessito per desaparèixer del continent tu i jo i perdre`ns sense deixar ni rastre del nostre camí fins fer impossible que ens segueixin.
No he pogut oblidar els anhels de nosaltres saccejant-me impotent en les nits sense tu, sense tu entre els meus braços. Tampoc puc oblidar aquella nit que et retallaves amb la llum blava de la foscor il.luminada per la lluna amb el teu cos nu asseguda a l´àmpit de la finestra.
Potser tu podràs sobreviure a l´aborriment de les nits solitàries en aquesta ciutat adormida. Jo no puc suportar viure sense tu. Hem turmenta el desig incomplert de no tenir-te, com foc consumint-me enmig del mar.
Ara ja fa cinc dies que hem deixat terra i no puc veure`t amb les mans vuides i sense acomplir el nostre desig. T´estima fins la sacietat en el record de les nostres vetllades, fins l´infinit, cada dia i cada nit, teu...
Alta mar, a vint-i-dos de març del mil, vuit-cents quinze.

Relat del mes de maig.

Deixaren anar la maroma menant la nau a sortir de port. Tot quedava en terra. Els seus somnis més preuats restaven al moll des d´on una mà insinuava un adéu o un fins aviat engoixós per l´espera que es presentava comptant els dies i les nits a cadascún dels minuts, menys quan la brega del feinejar la distreien. Ell tindria temps d´esguardar a cada nou horitzó sota del cel blau i l´aigua indòmita el desig de la tornada. I sota els estels en les nits tranquil.les i agitades trobaria el consol en la solitud plena d´enyor. No podria gaudir de res més que dels records i les esperances de nous desitjos per assolir i dels plans un cop s´acabessin les travessies, restant sempre al seu costat.
Un viatger encapat no deixava de mirar envers el destí sense perdre l´atenció en què sap què. La coberta solitària solament restava habitada per qui tots en deien l´espectre que no perdia l´esguard en el bat de l´aigua al casc ni en el velam. I potser tampoc en l´horitzó ni el sol ni els estels. Tampoc parava comte amb l´anar i venir del feinejar que transcorria incessant. Com aital mascaró ningú sabia què o qui el mantenia permanentment amb la vista perduda més enllà del punt en que el cel i el mar es troben. Dos dies i l´espectre immòbil. Tothom callava i ningú no s´atrevia ni a acostàr-se-li, ni per perguntar-li el nom. I tres dies, igual cercant més enllà de l´horitzó. Tothom es preguntava què fèia que l´espectre restés sense menjar ni dormir.
Un dia la novetat trencà la immòbil semblança de l´espectre amatent a un destí ignorat. De cop i volta girà cua i es dirigí decidit vers les escales que descendeixen fins els camarots. Un cop allí cridà demanant paper, ploma i tinta. El grumet demanà permís al capità per servir-lo i fou servit. L´espectre restà tota la tarda a voltes escribint, a voltes ordenent el seu pensament fins que amb aquell " no hem seguiu " restà uns instants a coberta i saltà a l´aigua. El grumet cridà aquell " home a l´aigua " corejat per algún que altre mariner i el capità aturà les maniobres que s´intentaren emprendre pel rescat. Després descendí fins el camarot i agafà la carta entre els seus dits i llegí allò de " Per entregar a Nicole ( Lisboa ) ".
Passaren les jornades d´una travessia tranquil.la. I un cop albirada terra, entrats a port i havent sopat, el capità s´adreçà al consolat francès per deixar la carta.
- Nicole ? No hi ha pas ningú quese`n digui així a Lisboa. Respongué l´embaixador.
- Sí ! Un home encapat de mitja talla. Exclamà el grumet.
- Calla ! Cridà el capità.
- Nicole... Nicole... L´embaixador estava espectant a veur si li dien alguna cosa més.
El capità, juntament amb el grumet restaren perduts pels carrers de la ciutat amb la carta a les mans i sense saber a on anar a parar per complir la darrera voluntad de l´espectre.
- I si la obrim ? Comentà el grumet enmig d´un carrer sol.litari i mal il.luminat de la part baixa.
- No podem tenir un càrrec de consciència. Digué el capità alhora que pensava que el càrrec de consciència ja el tenia en no poder adreçar la carta a la tal Nicole.
Els carrers restaven encalitxats, una calitxa espesa, impossible d´esvair.
Finalment el capità i el grumet s´atançaren al tuguri on la marineria dissipava l´aburriment i escalfava el cos amb conyac. I passà l´estona.
- Sou del Rosamarina ? Exclamà una veu aprop del capità que assentí girant el cap vers la dona encaputxada del seu costat. El grumet esguardà el capità amb il.lusió i el capità li entregà la carta sense encomanar-se a res ni a ningú. La dona es retirà entre la fumarada i intentant no trepitjar les escupinades de tabac mastegat fins la porta. Un cop allí es girà per mirar al capità que la perseguia amb la mirada i el saludà amb un gest d´adéu que li recordà la seva dona allí a l´illa.

Roy Stuart o la invitació a l´espontaneïtat.

En aquesta ocasió invitem a Roy Stuart amb una de les seves primeres obres fotogràfiques. Per tal d´aproximar-nos volem repetir alguns dels plantejaments que Jean-Claude Baboulin fa a la introducció: " Su mensage se revela contra las normas sociales actuales. La moral tradicional, y su concepción de lo natural en la sexulidad ( copular para procrear ) se opone a lo considerado corrupto y perverso ( la sexualidad como juego y búsqueda del placer ). Roy Stuart invierte esta proposición: una pareja que copula con el fin de procrear ¿ acaso no se comporta de un modo sencillamente " animal ", puesto que eso es precisamente lo que hacen los animales ? " Davant d´això voldríem dir que la procreació pot ser una conseqüència de la sexualitat i mai no la causa. En tots els sers vivents animals del nostre planeta es planteja d´aquesta manera.

D´altra banda Roy Stuart empra un llenguatge que trascendeix la " pornografia toba " en un exercici de cercar el plaer en una sort d´imatges on es reflexa el joc eròtic tal i com es produeix, malgrat que en alguns moments derivi vers el simbolisme com en el capítol " circus ". Altrament en d´altres capítols, el seu " realisme " tracta la naturalitat que s´exibeix per ella mateixa: els jocs en roba interior i fins l´espontneïtat femenina que recupera la personalitat sexual de la dona.

Nosaltres hem triat una fotografia en la que la dona invita a l´espectador a entrar en el joc.