Relat del mes de maig.

Deixaren anar la maroma menant la nau a sortir de port. Tot quedava en terra. Els seus somnis més preuats restaven al moll des d´on una mà insinuava un adéu o un fins aviat engoixós per l´espera que es presentava comptant els dies i les nits a cadascún dels minuts, menys quan la brega del feinejar la distreien. Ell tindria temps d´esguardar a cada nou horitzó sota del cel blau i l´aigua indòmita el desig de la tornada. I sota els estels en les nits tranquil.les i agitades trobaria el consol en la solitud plena d´enyor. No podria gaudir de res més que dels records i les esperances de nous desitjos per assolir i dels plans un cop s´acabessin les travessies, restant sempre al seu costat.
Un viatger encapat no deixava de mirar envers el destí sense perdre l´atenció en què sap què. La coberta solitària solament restava habitada per qui tots en deien l´espectre que no perdia l´esguard en el bat de l´aigua al casc ni en el velam. I potser tampoc en l´horitzó ni el sol ni els estels. Tampoc parava comte amb l´anar i venir del feinejar que transcorria incessant. Com aital mascaró ningú sabia què o qui el mantenia permanentment amb la vista perduda més enllà del punt en que el cel i el mar es troben. Dos dies i l´espectre immòbil. Tothom callava i ningú no s´atrevia ni a acostàr-se-li, ni per perguntar-li el nom. I tres dies, igual cercant més enllà de l´horitzó. Tothom es preguntava què fèia que l´espectre restés sense menjar ni dormir.
Un dia la novetat trencà la immòbil semblança de l´espectre amatent a un destí ignorat. De cop i volta girà cua i es dirigí decidit vers les escales que descendeixen fins els camarots. Un cop allí cridà demanant paper, ploma i tinta. El grumet demanà permís al capità per servir-lo i fou servit. L´espectre restà tota la tarda a voltes escribint, a voltes ordenent el seu pensament fins que amb aquell " no hem seguiu " restà uns instants a coberta i saltà a l´aigua. El grumet cridà aquell " home a l´aigua " corejat per algún que altre mariner i el capità aturà les maniobres que s´intentaren emprendre pel rescat. Després descendí fins el camarot i agafà la carta entre els seus dits i llegí allò de " Per entregar a Nicole ( Lisboa ) ".
Passaren les jornades d´una travessia tranquil.la. I un cop albirada terra, entrats a port i havent sopat, el capità s´adreçà al consolat francès per deixar la carta.
- Nicole ? No hi ha pas ningú quese`n digui així a Lisboa. Respongué l´embaixador.
- Sí ! Un home encapat de mitja talla. Exclamà el grumet.
- Calla ! Cridà el capità.
- Nicole... Nicole... L´embaixador estava espectant a veur si li dien alguna cosa més.
El capità, juntament amb el grumet restaren perduts pels carrers de la ciutat amb la carta a les mans i sense saber a on anar a parar per complir la darrera voluntad de l´espectre.
- I si la obrim ? Comentà el grumet enmig d´un carrer sol.litari i mal il.luminat de la part baixa.
- No podem tenir un càrrec de consciència. Digué el capità alhora que pensava que el càrrec de consciència ja el tenia en no poder adreçar la carta a la tal Nicole.
Els carrers restaven encalitxats, una calitxa espesa, impossible d´esvair.
Finalment el capità i el grumet s´atançaren al tuguri on la marineria dissipava l´aburriment i escalfava el cos amb conyac. I passà l´estona.
- Sou del Rosamarina ? Exclamà una veu aprop del capità que assentí girant el cap vers la dona encaputxada del seu costat. El grumet esguardà el capità amb il.lusió i el capità li entregà la carta sense encomanar-se a res ni a ningú. La dona es retirà entre la fumarada i intentant no trepitjar les escupinades de tabac mastegat fins la porta. Un cop allí es girà per mirar al capità que la perseguia amb la mirada i el saludà amb un gest d´adéu que li recordà la seva dona allí a l´illa.