La Nicole, en sortir del tuguri on hi era la marineria del Rosamarina s´adreçà ràpidament cap a casa travessant els carrers d´aquella ciutat adormida en el somni. Entrà a casa, tancà la porta de cop i travessà àvida el hall d´entrada dreçant-se a les escales que condueixen al pis superior. Les pujava de dues en dues agafant-se el vestit amb les mans de manera que per poc no arruga la misiva. Un cop a la seva habitació privada la va repassar amb la mirada i es tranquil.litzà en adonar-se de que estava sola. Mirà la carta amb la respiració accelerada i es decidí per obrir-la:
Estimada Nicole:
Fa anys que estic buscant una sortida per a nosaltres. En la meva recerca a vegades hem turmenta el record de les nostres vetllades a Lisboa.
No he pogut aconseguir recollir el que necessito per desaparèixer del continent tu i jo i perdre`ns sense deixar ni rastre del nostre camí fins fer impossible que ens segueixin.
No he pogut oblidar els anhels de nosaltres saccejant-me impotent en les nits sense tu, sense tu entre els meus braços. Tampoc puc oblidar aquella nit que et retallaves amb la llum blava de la foscor il.luminada per la lluna amb el teu cos nu asseguda a l´àmpit de la finestra.
Potser tu podràs sobreviure a l´aborriment de les nits solitàries en aquesta ciutat adormida. Jo no puc suportar viure sense tu. Hem turmenta el desig incomplert de no tenir-te, com foc consumint-me enmig del mar.
Ara ja fa cinc dies que hem deixat terra i no puc veure`t amb les mans vuides i sense acomplir el nostre desig. T´estima fins la sacietat en el record de les nostres vetllades, fins l´infinit, cada dia i cada nit, teu...
Alta mar, a vint-i-dos de març del mil, vuit-cents quinze.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada