Relat del mes de maig ( cont.: II )

- Qui era aquesta dona ? Preguntà el grumet al capità.
- Suposo que deuria ser la destinatàriade la carta de l´espectre. Es respongué el capità a si mateix.
- Però... Qui era ? Exigí inquiet el grumet tot pegant un bot al taburet.
El capità es resistia a donar una resposta que potser seria inventada davant l´encuriosida i interrogant exigència del nano. I repassà amb la mirada la marineria que festejava la tranquil.litat del descans amb cants per aquí i alguna discusió després d´una juguesca per allà mentre la nit avançava inalterable.
- Anem ! Exclamà decidit.
El grumet es calà la gorra i el seguí amb el silenci espectant darrera d´una resposta que mai no satisfaria la seva curiositat. I deballant pel carrer encalitxat que condueix al moll li donà la mà al capità que es commogué. El tragecte fins el Rosamarina fou d´un silenci espectant fins que el grumet començà a pensar en una altra cosa, al punt el capità li digué que a l´endemà descarregarien la safrai el tabac camí de la bella Alció.
- Qui és la bella Alció ?
- La bella Alció que davalla sobre les aigües destjadament tranquil.les dela mar infinita...
- Què ? Exclamà el grumet.
- També és un estel. Afegí el capità.
- Que davalla sobre les aigües ? Es digué en veu alta el grumet.
- Les aigües tranquil.les i quietes d´una mar profunda on dèu haver anat a parar l´espectre del nostre navili...
- A ! Sí. Aquell que...
Més tart el capità acotxava el grumet al jaç i després pujà a coberta per fumar-se la darrera pipa del dia tot sondejant el cel estel.lat. L´escàndol del moll s´apagava mentre alguns anaven pujant mig veguts. I recordà que algú l´esperava a ´illa, aquella mà saccejant-se. I amb aquell " no dèu faltar ningú " es dirigí a la pasarel.la i tan bon punt pensà en retirar-la decidí passar la nit a terra tot endinçant-se a la ciutat adormida en el somni.
Realment la decisió de l´espectre de deixar-se engolir pel mar l´havien commogut de tal manera que el deixava fora de lloc i no podia comprendre aital decisió. Sense adonar-se les passes el conduiren debellnou fins el consolat francès. En arribar esguardà la mansió silent snese perdre ni un detall: la cornisa, el finestram, la porta amb aquella gran anella daurada, fins que uns guàrdies se li atançaren per fer-lo marxar. Una darrera llambregada l´advertiren que des d´una finestra l´estaven mirant. El perfil del cap encabellat el feren suposar a la tal Nicole. I continuà deambulant per la ciutat adormida en el somni.
Al cap d´una estona es sobresaltà en sentir el tacte d´algú a l´espatlla. Es girà i topà amb la Nicole.
- Què ha estat d´ell ? Li preguntà ansiosa.
- Què vols que et digui ?
La Nicole encara restà espectant una estona esperant amb un silenci cada cop més ansiós una resposta del capità que finalment l´abraçà acollint la seva cara al pit.
- Ja has parat compte del perill en sortir del consolat a aquestes hores ? Li preguntà.
Ella esclatà a plorar.
- Si ell no hi és, no hi ha pas cap perill. Respongué la Nicole sanglotant.
Després continuaren caminant els dos per aquella ciutat adormida en el somni sense rumb, sense rumb fins el moll. El Rosamarina restava silent amb el belam recollit i les ai¨gües tranquil.les del port el mantenien quiet: una ombra adormida i tots els somnis inquiets de tots passejant-se pel camarot, les escales, la coberta i enfilant-sepels pals que testimoniegen les embranzides del vent contra el belam desplegat per navegar.
- Fa fred. Oi ? Digué la Nicole.
- No et pensis... és primavera. Respongué el capità.
- Voldria pujar al teu baixell. Digué de sobte.
- Tú no et dius Nicole. Oi ?
- No ! Exclamà violentada. Soc una dona que no soc d´aquest segle.
- Què ?
- Una ragatza qui non sono de qüesto secolo.