Relat del mes d´abril.

- T´ho he portat. En el pas del congost la Dama del Lliri volia que s´ho donés conjurant la foscor imposada.
Ell es retirà amb la misiva a la cambra del silenci. Passaren les hores adormides pel temps d´espera d´una nova albada. Els plegs restaren de nou arraconats en el vell armari dels secrets. I en fer-se l´alba la missatgera esperava la respost com sempre.
- Hi ha res de nou ? li preguntà ella.
- La vida és més important que la lluita entre la llum i la foscor. Li contestà ell.
La missatgera insistí es que aquesta vegada li havia dit espressament que era necessària una resposta, que li anava la vida. Ell esguardà el caball de la missatgera apunt per la partida i li advertí dels perills que corria en travessar el congost. La missatgera s´inquietà esperant una resposta, encara. Ell esguardà el rocam que mena al congost i s´acomiadà amb el prec de sempre.
- Morirà ! Exclamà la missatgera.
- Si estàs segura d´arribar no morirà. En el teu dolç cor veig la gosadia per assolir el teu destí si li portes el prec de sempre.
La missatgera assentí confiada. I ell de nou es retirà a la cambra del silenci. Allí esguardà l´armari dels somnis on hi era tot el que podia ordenar. S´atançà a la finestra i pogué veure com la corbada alçava el vol vers un destí desconegut mentre sentia el galop llunyà de la missatgera que es perdia entre la boira i el petar de la llenya que es consumia lentament. Després farcí el sarró i emprengué la costa fins el cim de la néu per tal de contemplar la vall.
El soroll de les seves passes trencaven el silenci de la quietut de la terra feréstega com tantes vegades havia passat tot resseguint el camí per anar a contemplar la vall. Recordà de nou la confiança depositada pel Senyor de la Claror i la Terra, una confiança difícil de mantenir i menys enmig del soroll de l´acer de la darrera contesa. Esperava contemplar de nou la vall i trobar el desenllaç definitiu. Un matoll de cards cedí a una de les seves passes mesurades. En un dels revolts veié la rocalla que quedava de l´antiga pleta on els pastors guardaven la ramada per la nit mentre geien els somnis arraulits a la balma de més enllà. Pensà en el brogit de la darrera vegada a l´Hostal de la Cruïlla. I en adonar-se d´haber arribat al cim, es girà i contemplà tota la vall. Des d´allí semblava quieta: veié la vida que es feia a cada instant i s´adonà de les velles ferides cicatritzades a la seva pell resseca pel temps. La va veure un instant. I quan trobava pels castells i les places. L´envaí el dolor de l´acer a les seves carns en la darrera contesa contra la Dama del Lliri. La vall restava quieta. Tot s´acomplia mentre veia els arbres de més aball, vinclats pel mestral amb la frisança somorta. Passaren les hores fins que la penombra a l´obaga apagava la verdor dels arbres. Deixà el cim de la neu i tornà a resseguir el camí de la vessant de la neu perenne i després la terra feréstega. I trobà els cards que havia trepitjat de pujada. Els arrencà i els recollí amb beneració per posar-los a lármari dels somnis quan arribés a casa. la pendent descendia suau i ell es trobava àgil de nou. En arribar, la primera cosa que féu fou posar els cards a l´armari dels somnis i conjurà el desig i el plaer. S´acostà a l´armari dels secrets i obrí els darrers plecs que li havia portat la missatgera. " Estic dessolada..." deia. " el meu desig no el puc acomplir en aquesta ciutat sense el teu amor... Hem corseca la serp de lasorra de la platja i estic molt lluny de la meva estimada... Les meves silents oracions per evadir les amants imposades... Prego pel teu cor perquè hem treguis d´aquest bordell infecte en el que m´ha posat el redactor... Les meves carns es dissipen com es dissiparen les de la meva mare i no podré oferir-li res... Amor meu, et prego una batalla per tal de que pugui gaudir del meu desig... Oblida les batusses amb el meu pare, t´ho prego per la meva mare ".
Tancà el plec i mirà els cards de l´armari dels somnis. Mirà per la finestra i la fosca havia adormit la vall condemnant-la a un nou silenci com cada dia. I tot tornant a obrir els plecs anà al final i llegí allò de "fes un càntic més vell que el del salm... Temo la metzina ". La recordà d´antubi en bolquers i la darrera vegada que restà empresonat i aquell " Te`n penedeixes ? ". Contestà que no i potser això li havia salvat la vida a mercès del conjur de la foscor de la Dama del Lliri. I es repetí que no s´empenedia de res. llavors es dirigí a la cambra de dormir i s´estirà tot pensant en els cards que havia collit pel camí del cim de la neu. La tornà a veure en bolquers. S´alçà tot sabent que no la podia desitjar perquè no li agradava, però no temia la metzina i decidí abraonar-se debellnou contra la flor imposada. més tart el sò d´un mussol el feren pensar en que ja havia de partir.
A l´Hostal dela Cruïlla parà i entrà. L´enrenou es dissipava amb la cervesa i les dones que es perdien d´una taula a l´altra. Ell s´asseié i la reconegué de nou amb aquella expresió alegre de sempre.
- Què ! Tens ganes avui ?
- Tens gana avui ? Li preguntà sorneguer.
- Podem matar una gallina per sopar.
- Com vulguis.
A poc a poc se li despertava el desig en imaginàr-se-la al jaç més tart. Les seves tetes cenyides pel pany i el blanc dels braços per la penombra del jassos sadollats de plaer.
- Com t´ho podria dir ? Cada dia estàs més bona. Li espetegà.
Ella agafant-li la mà per llegír-se-la li digué murri que advertia el cel estel.lat d´aquesta nit plena de desitjos en el seu ventre.
- Què més vols ? li preguntà ell.
- Unes quantes monedes.
- I a més de les monedes ?
La nit transcorregué amb el bullici del desig entre les seves cuixes i recorreguent-la tota mentre ella exclamava més i més fins que les vesties del corral s´agitaven i el gall cantava. L´Hosteler atiant el foc renegava i ella s´alçà ràpidament per anar abaix. Ell s´adormí després d´un got de cervesa.
Restà encara uns quants dies a l´Hostal fins que dissipà el desig per ella. Abans de partir li oferí un card.
- Que bonic ! Exclamà ella.
I reemprengué el seu camí vers la ciutat. lluny de rescabalar-la sabia que es trobaria amb la nit imposada. Tanmateix perseverava en la llum i la vida per tal de complir amb el seu desig. El camí fou a l´atzar de la marxa espontània sense cap apremi. Un cop albirada l´urbs s´adonà de que tot estava acomplert, intentaria salvar la pell per entre els carrers distrets pel brogit del traginar de tothom. Quan caigué el vespre es refugià a l´establia d´una lleteria propera al palau. Els somnis repetitius de la darrera contesa no li permeteren descansar. A l´endemà, en sortir al carrer la veié entre la multitud custodiada per uns soldats i ella en advertir-lo li va fer una senya perquè marxés.