Relat del mes d´Octubre

Ja feia aprop d´un any que no es veien. La seva escapada al refugi a ella li sentà malament. Ell pensava que entre el to maternalista que emprava a vegades i el seu punt d´honor ferit en veure frustrat el seu desig de veure`l era millor que les coses estiguessin com estaven. Alguna vegada l´havia trucada i ella no li respoia, potser era millor.
El temps passava candenciós a la platja de les onades sense fi i s´havia acostumat a la monotonia del què fer de cada dia a diferència de temps passats. Pensà que ella estaria més contenta amb la seva vida, com si la insatisfacció en l´aborriment en que estava inmersa fos necessari per continuar vivint a desgrat dels obgectius incomplerts en la quotidianeit. I recordà aquell dia qua ella no parava de lametar-se degut a la crítica d´un lector que no havia entès el sentit últim que intentà trametre en un article.
- Potser ningú no l´haurà entès. Exclamà lànguida.
- Potser algú l´haurà entès. Digué ell per consolar-la.
Durant el temps que feia que no es veien, en alguna ocasió, recordà gairebé involuntàriament la fragància de la sensació de la seva pell i totes les arrugues dels seus gestos en les vetllades a la llum baixa de la tauleta, fins i tot un dia la somnià nua al seu costat amb les seves insaciables preguntes en la recerca d´un desencadenament que ell sabia que menava a la bogeria en el món en que vivien. Ell sabia que els obgectius que ella assolia, com els que ell assolia en el treball no eren res més que continuar un decurs de fets intrascendents en els prats sense fi d´una comoditat creada per les circumstàncies.
L´única cosa que a vegades recordava amb goig era quan passava les hores amb ella, feia anys, i alhora conspirava amb d´altres. Sempre havia pensat que ella havia tingut a veure en l´èxit de la seva lluita social de llavors. I recordava el seu somriure entre llençols i la força que li donava per continuar amb les batusses per canviar una llei que creia injusta.
Havia passat molt detemps des que un bon dia les Corts modificaren la llei. I també habia passat molt de temps fins el seu retrobament. Mai no celebrà amb ella els èxits assolits llavors ni l´alegria aconseguida de la que tant deutor era d´ella. D´una manera inexplicable sempre havia mantingut les seves inquietuts al marge quan estaven junts, com quan es retrobaren. I solament li faltà el seu comentari de que acabaria deixant la ciutat per aïllar-se al camp per decidir anar al refugi com feia de tant en tant. Potser el seu retrobament no havia sigut res més que una coincidècia que evocà els vells temps per donar vida al seu darrer idil.li amb ella. Però ara tot havia estat diferent menys la fragància del seu cos, tan vívida com el primer dia que es conegueren.
Pensà per un moment què deuria estar fent ella i rellegí alguns dels seus articles a la premsa per adonar-se de que no acabava de treure tota la seva poesia. Pensà també en que l´autocensura que s´imposava igual era més el fruit de l´empresa on treballava que de la seva voluntad. Recordà els somnis que perseguia amb la seva cadenciosa i mesurada perseverança que la mantenien a la vora de la platja de les onades sense fi i el que això li comportava tot mantenint-la lluny de qualsevol somni que li permetés ser ella. A vegades pensava que ell havia contribuit a la seva manerra de ser, encara que ell en el seu moment es llençà a una sèrie d´experiències com un salt al vuit independentment de l´educació que havia rebut i d´ella. Ella sempre s´havia mantingut entre el que podia fer i els seus somnis, sense adonar-se que el que podia fer la mantenia allunyada dels seus somnis. Era la història de molta gent i el resultat del primer i últim sopar junts. Ell podria haver fet que la conversa hagués anat pel camí d´un retrobament definitiu. D´algua manera el seu tò no li permeté seguir el decurs d´una lògica a la que ella estava disposta.