Relat del mes de novembre.

- T´estic veient. Exclamà ella.
De genolls amb el cap cot l´obserbava per entre les seves cuixes mentre ell agafava el preservatiu. Llavors ella es girà i se`l mirà acostant-li la mà perquè ell se`l dongués. Després, lentament, se`l descargolava amb la boca a la polla.
Molt més tart ell amb aquell " ho sento, fa temps..." li cometava que feia temps que no s´havia ficat al llit amb ningú.
- No et preocupis m´ho he passat bé. Li contestà.
La tarda avançava més lentament que mai i tingueren temps de parlar de la relació que tenien de feia anys, des que es conegueren a la cua d´un cinema esperant les seves respectives parelles i decidiren no esperar i anar a sopar junts.
- Ja et vaig dir que la nostra relació seria el que tu volguessis. Li digué ella.
El temps passava lentament i la tarda s´estirava com si per art de màgia no acabés.
- A mi ja m´està bé. Continuà ella tot girant-se per mirar-lo.
Després un silenci inundà l´estança durant una estona. Un silenci en el que cadascú reafirmava la realitat de la seva relació en una abraçada que semblava perenne e els seus somnis. Ells eren conscients del que s´havin donat des que es conegueren. I separant-se i mirant-se fit a fit exclamaren somrient aquell " t´estimo, però res més " que havia estat el seu lema de sempre.