Relat.

Un exemple del fracàs de la psiquiatria als inicis del segle XXI.

El radi de movilitat era reduit. I malgrat la frescor d´una primavera de contrastos al pati, era difícil poder more`s.
- Per què fas aquestes passes tan llargues ? Deia inquisitiva l´infermera.
- Per exercitar les cames.
- Això és un símptoma de que no estàs bé i et pot portar males conseqüències.
Pensava que mai no sortiria d´allí. I pel meu cap solament ressonava la darrera conversa amb ella i el seu " estàs boig ". " Consigna " pensava dolorosament.
Al pati la gespa no s´aixecava ni un pam, però valia la pena descalçar-se per trepitjar-la en el petit recorregut de punta a punta sota la mirada irònica dels auxiliars. I després a la sala, ventilada amb un aire acondicionat que era pitjor que el sotal, que si " en el permís compraré un quart, però me l´has de pagar " i la resposta d´un altre amb aquell "bueno " calculant el rendiment en un altre permís. El mercadillo de la farlopa era imparable. I un magrebí hem parlava dels Hadisos Qudsi i jo li contestava que algunes premises de la religió mussulmana es basaven exclusivament en la polarització de la lluita entre el bé i el mal.
Es consumien els dies i les nits lentament, tot s´esdevenia com sempre menys un somni amb el meu pare en una migdiada quan alguns enfermers hem nomenaven amb d´altres noms: personatges de els meves novel.les o noms de familiars. Dèia el meu pare:
Cuando eras pequeña...
La alegria en el pelo,
en los ojos...
Qué más puedo decir
amada mía
desde ese silencio
que se me impone más allà del olvido
del tiempo adormecido
eternamente.

Te veo...
con tu cara de pueblo
sucia de omida y sol
tras correr con el perro
en el patio de nuestros juegos
de cada día
de mañana
al atardecer.

Las gentes ya han terminado
su trabajo
y tu vuelves con la saya
atada al lado
en la cintura
de tu cuerpo
al anochecer.

La mayor ternura
se acurruca encima mío
para dejar
que todo vuelva a ser
como puede ser mañana
como siempre.

la finestra de les notíscies de les set del matí a la sala de la televisió era l´únic contacte amb el món de fora.
Un dia, una persona, hem va començar a parlar de les seves activitats a l´estat major de Franco des de Sevilla fins a Burgos i m´ho va deixar apuntar. El més interessant fou la conversa que tingué a Salamanca amb Carmen Polo. I al final, simular la salut que ells volien era més difícil, però tot era intentar-ho.
Finalment en u altre pabelló d´on es podia sortir al jardí la normalitat es recuperava. Els ocells anaven de branca en branca mentre prenia el sol que es filtrava entre el fullam del brancatge d´un arbre, com feien els druides, es clar amb uns altres arbres. Els pardals, amb els seus moviments intentaven comunicar-se i sámagaven quan el meu pensament anava d´una manera i no s´amagaven quan pensava d´una altra manera. Allí tot semblava més natural. Per ls nits el neó nocturn i simular que et prenies la medicació esdevenia un repte, a vegades insuperable. Intentaven intimidar amb allò del " pensament màgic " i jo els deia que era natural parlar amb d´altres pèrsones encara que estiguessin mortes i8 que a la fi i al cap el meu ascendent zodiacal era gèminis i era natural tenir diàlegs amb mi mateix.
- No sé qui té més pensament màgic si jo o els capellans que creuen en la concepció per l´Esperit Sant.
Acte seguit, els corectius de rigor a més de la prohibició de consultar la Biblia.
Una nit, amb el neó en plena evullició i la foscor del jardí apagant el coloirs dels magestuosos arbres li pregunto si voldria anar a passejar.
- Vale. Respongué ella.
Tota la meva estada es complicava a les nits quan els ulls se me n´anaven cap al sostre del menjador. Això de no poder dirigir l mirada on volies dificultava les passes necessàries pe3r l´existir.
- Són efectes secundaris. Amb aquestes pastilles...
" Com pot ser que tingui efectes secundaris ? " Hm preguntava a mi mateix. En sortir i al meu barri a vegades he tornat a tenir aquests efectes secundaris que en diuen.
Caminàvem silenciosos amb el temor a que tanquessin la porta del jardí i la recerca i captura posterior al recompte. I jo no podia dirigir la mirada on volia: els estels es multiplicaven i els veia dobles o triples. " Total... Igual dèus estar neutralitzat com en d´altres èpoques " hem dèia " sí quan sortia a grumolls i a vegades no tant a grumolls ".
Aquella tarda havíem estat comentant un llibre que3 m´havia deixat on un escrfiptor relatava la seva vida en nun psiquiàtric i la nostra condició d´escriptors maleïts.
" Caballo alado que vienes del futuro " hem repetia a la taula de siment sense saber a què venia sota l´esguard interrogatiu d´un cenetista que no s´havia plegat a les condicions imposades a la seva ciutat. Després cantàvem allò d´" enciende la mecha que escupe matralla..."
- És inútil. Els efectes secundaris... Li vaig dir.
- Tornem al pabelló. Respongué ella.
Posteriorment, trobava al meu ordinador els seus correus electrònics alterats per tercers. deprés, per algunes notícies als diaris m´he preguntat si potser es perdé en algún bosc de Gavà amb el dubte cadenciós entre la vida i la mort. lástima de no haver pogut fer la sessió de fotos com havíem quedat amb diverses amigues malgrat l´avís inspirat peer un mestre, utilitzant un llibre com a mèdium, de que ens matarien si les féssim.

Poemes del Jardí ( 2004 )

Tinc present la teva dolçor.
Sento la teva dolçor.
Més enllà de totes les fronteres,
artifici humà,
transgredeixo a l´instant
qualsevol convenció
per assolir la teva essència
que m´amara.

Poemes del Jardí ( 2004 )

Mil serps revels,
cada dia,
desvetllem un so.
Mil serps revels,
cada instant,
despertem el silenci.
Mil serps revels,
sempre,
esguardem nous horitzons.
Mentre es texeix el somni interromput
per la prosa imposada
per la punyent mossegada
de la serp sense boç.

Poemes del Jardi. ( 2004 )

Oh. Eva.
No hem donguis la poma
que extingeixi el nostre paradís
que posi fi al desig generat
a cada instant.
Refonguem el món
damunt dels prats inextingibles
del nostre jaç.

Relat de febrer i II.

En un altre temps, mirava a través de la finestra el cel estrel.lat. Els auxiliars li havien fet apagar el llum de l´habitació. I pensava com podia ser que hagués gent que pensés que estigéssim sols en aquest univers. I després els altres universos. No podia veure les constel.lacions, els estels estaven molt dispersos. " Com pot ser que encara hi hagi gent que pensi que estem sols "
- Tu també ronques ! Li diu emprenyat el company de l´habitació.
" Estan com un llum " es repeteix. " Amb aquestes distàncies i aquest espai tan ampli..."
- Doncs jo no hem sento. Li respòn.

Relat del mes de febrer.

Moltes vegades es troba en situacions que el fan deixar al marge la imaginació i recorda allò que s´esdevingué, fa temps, molt de temps, enmig de la ciutat perduda en el silenci d´avui.

Succeien els dies i les nits, sempre igual. I enmig del marasme del no res cercava alguna cosa que pogués anar més enllà, sense les irregularitats de les voravies i els tolls d´aigua bruta per la polució que descansava acumulada. Al terra, cosa estranya, res de res, solament algunes borilles i restes del naufragi de desitjos impresos. Feia temps que no podia trepitjar els prats d´herba de la seva ànima, ni advertir la llum del sol a través del brancatge dels arbres. Captius d´un malson imposat, com sempre.

Més enllà l´esguardava interrogativa en el silenci de la sorra perduda en el seu desert de la llunyania, enmig del brogit de desitjos efímers d´un vespre qualsevol.

Un altre dia i sense poder sortir de la ciutat on gairebé era difícil de poder donar un pas sense eludir el malson imposat que es repetia cadent, impacientment, per desencadenar la impaciència, també perdut en el desert de la seva llunyania s´atançà fins la fonda Mendoza. Les flors de plàstic, persones de les habitacions als labavos i el recepcionista canós d´aburriment que satisfeia el seu temps demanant-li que apagués el cigarret.

- Un moment. Li digué ella traient el cap per la porta.

I després d´una estona la fusta del terra grinyolava. " On dèu d´anar amb aquestes botes blaves i ribetades ? Es preguntava.

- La veritrat és que he quedat amb un amic, però per fer temps...

El tot just acabava d´arribar de vacances i el va sobtar que anés acompanyat. El va mirar i ell assentí per donar-li confiança. llavors, mentre sopaven, amb certa precaució va començar a treure les fotografies de lka seva estada més enllà de la mar perduda en l´oblit. De sobte, en una de les fotos, en un verenar sota una uralita i canyes com si fossin bigues estaven amb el puny en alt, juntament amb d´altres persones.

Ell pensava allò de " tierra tràgame " s´imaginava que ja havia perdut la nit. Acavà el sopar i l´amic volia continuar parlant de les batalletes més enllà de la mar perduda en l´oblit. Ells que no estaven per masses orgues intentaven despistar fins que ja no quedà ningú al restaurant.

Què podem fer ? Li digué ella un cop a casa.

El restà pensatiu i ella, de sobte, alçà el braç amb aquell " Hi dolar "

- Sorri my lady but I have`nt money today. Li espategà ell.

Temps ha en la sorra del desert de la llunyania es pregunta acollonit si va fer un preservatiu o no.

- Què fas aquí ?

- Comercio amb vegudes.

- Ets comerciant ?

- No soc t`pecnica en exportació de pells, però això de Kamtxacta queda molt lluny.

- Però amb els problemes de discriminació que teniu els blancs, com has pogut fer la carrera ?

Ella li respongué que a la fi de l´era Breznev va haver-hi una certa obertura i que ara, per sort l´estat li tornava un palau que havia sigut de la seva família avans de la revolució. Ell al.lucinava i es preguntava com podia ser que una persona volgués viure en un palau.

- Potser ve per la meva ascendència alemana. Digué ella.

La cosa sortia de mare. D´alemana res " mira que aquests trets no son pas alemanys " es deia.

A l´endemà la ciutat es despertava amb la mateixa cadència del malson de sempre.

Sorri my lady, estav mirant el camí que deuria seguir Lenin entaforat en un vagó de tren de Suïssa a San petesburg, suposo,

I així ens va.

- Oi que està bona ? Va i hem diu un.

-Pues... Sí.

Moltes vegades ens hem dit que en aquest bloc posaríem imatges d´autor. Detotamanera, s´escau del tot necessari fer referència a les imatges que hom sol trobar a Interviu, Play Boy i Penthouse.

Si miréssim revistes de fa temps, sobretot a Penthouse, podríem advertir que en l´actualitat, tant les models com el tractament posterior de les fotografies vers la seva publicació van adquirint un caràcter cada cop més pla que en dic jo. Una altra vessant que trobo que es podria explorar és el de l´actriu de la pel.lícula gratuita que s´adjuntava amb l´Interviu de la setmana passada: la seva fesomia facial... no sé... Pot semblar-se a aquella presentadora de programes infantils de la TV de fa uns quants anys ?

Potser en la iconografia del luxe del Play Boy d´aquest mes hi podem trobar quelcom més interessant.

Can you remember ? Also " Captain of my hard "