Relat.

Un exemple del fracàs de la psiquiatria als inicis del segle XXI.

El radi de movilitat era reduit. I malgrat la frescor d´una primavera de contrastos al pati, era difícil poder more`s.
- Per què fas aquestes passes tan llargues ? Deia inquisitiva l´infermera.
- Per exercitar les cames.
- Això és un símptoma de que no estàs bé i et pot portar males conseqüències.
Pensava que mai no sortiria d´allí. I pel meu cap solament ressonava la darrera conversa amb ella i el seu " estàs boig ". " Consigna " pensava dolorosament.
Al pati la gespa no s´aixecava ni un pam, però valia la pena descalçar-se per trepitjar-la en el petit recorregut de punta a punta sota la mirada irònica dels auxiliars. I després a la sala, ventilada amb un aire acondicionat que era pitjor que el sotal, que si " en el permís compraré un quart, però me l´has de pagar " i la resposta d´un altre amb aquell "bueno " calculant el rendiment en un altre permís. El mercadillo de la farlopa era imparable. I un magrebí hem parlava dels Hadisos Qudsi i jo li contestava que algunes premises de la religió mussulmana es basaven exclusivament en la polarització de la lluita entre el bé i el mal.
Es consumien els dies i les nits lentament, tot s´esdevenia com sempre menys un somni amb el meu pare en una migdiada quan alguns enfermers hem nomenaven amb d´altres noms: personatges de els meves novel.les o noms de familiars. Dèia el meu pare:
Cuando eras pequeña...
La alegria en el pelo,
en los ojos...
Qué más puedo decir
amada mía
desde ese silencio
que se me impone más allà del olvido
del tiempo adormecido
eternamente.

Te veo...
con tu cara de pueblo
sucia de omida y sol
tras correr con el perro
en el patio de nuestros juegos
de cada día
de mañana
al atardecer.

Las gentes ya han terminado
su trabajo
y tu vuelves con la saya
atada al lado
en la cintura
de tu cuerpo
al anochecer.

La mayor ternura
se acurruca encima mío
para dejar
que todo vuelva a ser
como puede ser mañana
como siempre.

la finestra de les notíscies de les set del matí a la sala de la televisió era l´únic contacte amb el món de fora.
Un dia, una persona, hem va començar a parlar de les seves activitats a l´estat major de Franco des de Sevilla fins a Burgos i m´ho va deixar apuntar. El més interessant fou la conversa que tingué a Salamanca amb Carmen Polo. I al final, simular la salut que ells volien era més difícil, però tot era intentar-ho.
Finalment en u altre pabelló d´on es podia sortir al jardí la normalitat es recuperava. Els ocells anaven de branca en branca mentre prenia el sol que es filtrava entre el fullam del brancatge d´un arbre, com feien els druides, es clar amb uns altres arbres. Els pardals, amb els seus moviments intentaven comunicar-se i sámagaven quan el meu pensament anava d´una manera i no s´amagaven quan pensava d´una altra manera. Allí tot semblava més natural. Per ls nits el neó nocturn i simular que et prenies la medicació esdevenia un repte, a vegades insuperable. Intentaven intimidar amb allò del " pensament màgic " i jo els deia que era natural parlar amb d´altres pèrsones encara que estiguessin mortes i8 que a la fi i al cap el meu ascendent zodiacal era gèminis i era natural tenir diàlegs amb mi mateix.
- No sé qui té més pensament màgic si jo o els capellans que creuen en la concepció per l´Esperit Sant.
Acte seguit, els corectius de rigor a més de la prohibició de consultar la Biblia.
Una nit, amb el neó en plena evullició i la foscor del jardí apagant el coloirs dels magestuosos arbres li pregunto si voldria anar a passejar.
- Vale. Respongué ella.
Tota la meva estada es complicava a les nits quan els ulls se me n´anaven cap al sostre del menjador. Això de no poder dirigir l mirada on volies dificultava les passes necessàries pe3r l´existir.
- Són efectes secundaris. Amb aquestes pastilles...
" Com pot ser que tingui efectes secundaris ? " Hm preguntava a mi mateix. En sortir i al meu barri a vegades he tornat a tenir aquests efectes secundaris que en diuen.
Caminàvem silenciosos amb el temor a que tanquessin la porta del jardí i la recerca i captura posterior al recompte. I jo no podia dirigir la mirada on volia: els estels es multiplicaven i els veia dobles o triples. " Total... Igual dèus estar neutralitzat com en d´altres èpoques " hem dèia " sí quan sortia a grumolls i a vegades no tant a grumolls ".
Aquella tarda havíem estat comentant un llibre que3 m´havia deixat on un escrfiptor relatava la seva vida en nun psiquiàtric i la nostra condició d´escriptors maleïts.
" Caballo alado que vienes del futuro " hem repetia a la taula de siment sense saber a què venia sota l´esguard interrogatiu d´un cenetista que no s´havia plegat a les condicions imposades a la seva ciutat. Després cantàvem allò d´" enciende la mecha que escupe matralla..."
- És inútil. Els efectes secundaris... Li vaig dir.
- Tornem al pabelló. Respongué ella.
Posteriorment, trobava al meu ordinador els seus correus electrònics alterats per tercers. deprés, per algunes notícies als diaris m´he preguntat si potser es perdé en algún bosc de Gavà amb el dubte cadenciós entre la vida i la mort. lástima de no haver pogut fer la sessió de fotos com havíem quedat amb diverses amigues malgrat l´avís inspirat peer un mestre, utilitzant un llibre com a mèdium, de que ens matarien si les féssim.