Moltes vegades es troba en situacions que el fan deixar al marge la imaginació i recorda allò que s´esdevingué, fa temps, molt de temps, enmig de la ciutat perduda en el silenci d´avui.
Succeien els dies i les nits, sempre igual. I enmig del marasme del no res cercava alguna cosa que pogués anar més enllà, sense les irregularitats de les voravies i els tolls d´aigua bruta per la polució que descansava acumulada. Al terra, cosa estranya, res de res, solament algunes borilles i restes del naufragi de desitjos impresos. Feia temps que no podia trepitjar els prats d´herba de la seva ànima, ni advertir la llum del sol a través del brancatge dels arbres. Captius d´un malson imposat, com sempre.
Més enllà l´esguardava interrogativa en el silenci de la sorra perduda en el seu desert de la llunyania, enmig del brogit de desitjos efímers d´un vespre qualsevol.
Un altre dia i sense poder sortir de la ciutat on gairebé era difícil de poder donar un pas sense eludir el malson imposat que es repetia cadent, impacientment, per desencadenar la impaciència, també perdut en el desert de la seva llunyania s´atançà fins la fonda Mendoza. Les flors de plàstic, persones de les habitacions als labavos i el recepcionista canós d´aburriment que satisfeia el seu temps demanant-li que apagués el cigarret.
- Un moment. Li digué ella traient el cap per la porta.
I després d´una estona la fusta del terra grinyolava. " On dèu d´anar amb aquestes botes blaves i ribetades ? Es preguntava.
- La veritrat és que he quedat amb un amic, però per fer temps...
El tot just acabava d´arribar de vacances i el va sobtar que anés acompanyat. El va mirar i ell assentí per donar-li confiança. llavors, mentre sopaven, amb certa precaució va començar a treure les fotografies de lka seva estada més enllà de la mar perduda en l´oblit. De sobte, en una de les fotos, en un verenar sota una uralita i canyes com si fossin bigues estaven amb el puny en alt, juntament amb d´altres persones.
Ell pensava allò de " tierra tràgame " s´imaginava que ja havia perdut la nit. Acavà el sopar i l´amic volia continuar parlant de les batalletes més enllà de la mar perduda en l´oblit. Ells que no estaven per masses orgues intentaven despistar fins que ja no quedà ningú al restaurant.
Què podem fer ? Li digué ella un cop a casa.
El restà pensatiu i ella, de sobte, alçà el braç amb aquell " Hi dolar "
- Sorri my lady but I have`nt money today. Li espategà ell.
Temps ha en la sorra del desert de la llunyania es pregunta acollonit si va fer un preservatiu o no.
- Què fas aquí ?
- Comercio amb vegudes.
- Ets comerciant ?
- No soc t`pecnica en exportació de pells, però això de Kamtxacta queda molt lluny.
- Però amb els problemes de discriminació que teniu els blancs, com has pogut fer la carrera ?
Ella li respongué que a la fi de l´era Breznev va haver-hi una certa obertura i que ara, per sort l´estat li tornava un palau que havia sigut de la seva família avans de la revolució. Ell al.lucinava i es preguntava com podia ser que una persona volgués viure en un palau.
- Potser ve per la meva ascendència alemana. Digué ella.
La cosa sortia de mare. D´alemana res " mira que aquests trets no son pas alemanys " es deia.
A l´endemà la ciutat es despertava amb la mateixa cadència del malson de sempre.
Sorri my lady, estav mirant el camí que deuria seguir Lenin entaforat en un vagó de tren de Suïssa a San petesburg, suposo,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada