Relat del desembre ( 2006 )

Al parc Gasset.

A la Ciutat del gran regne, en un instant, transcorren les eres, a cada instant de cada dia.
Tot s’esdevé sempre igual. Però, quan el sol cau per l’horitzó i el silenci de la nit desperta els somnis, se senten remors. Avui Europa, amb l’absència de tot, agita els somnis dels seus orígens amb la remor dels instints per vetllar un nou demà, com el brau que interromp el silenci de la nit amb un glop d’aigua de l’estany, com l’os indòmit que descobreix un nou rusc en el bosc de la seva llar, com l’àliga que es desprèn del firmament i clou les seves cries amb el bell plomatge... La nit avança i ella amb l’enyor d’abans del primer instant de la ciutat del gran regne persegueix el seu somni despert, com quan contemplava els nobles cedres del Litani o les alzines immòbils cadascuna a distància de l’altra, quan sentia els sons de la frisança del fullam dels pollancres bategats pel vent i veia els pins vinclats. El vent... El vent lliure. Desvetllada mira la lluna i les ombres de les pedres que es perden en la foscor de més enllà en la nit clara i estelada.
La gent es va recollint amb els seus anhels que s’adormen. La ciutat del gran regne mai no compleix.
Ella voldria una nissaga i per això vol omplir el seu ventre amb l’amant volgut, temorenca encara perquè sap que la ciutat del gran regne és venjativa, una venjança que converteix a tothom en els seus custodis. Però el desig per ell l’encén i perd la noció dels límits i les normes imposades. I es miren als ulls perseguint-se els plecs dels seus cossos amb la seducció de les carns i les mans i les llengües, furgant-se i encabint-se fins al fons. Ella l’assoleix amb els braços i li ressegueix l’esquena, abraçant-lo per la cintura amb les cames tot d’una, mentre ell li clava la polla separant-li els llavis de l’ullerol del cony fins ben endins. Un bes electritzant, seguit d’una morrejada insistent, segella el plaer que persegueixen amb els pits agitats, els cossos es sacsegen l’un amb l’altre per les bategades involuntàries desfermades pel desig. De sobte, seguint la inèrcia de la fruïció i el plaer, ella el mira anhelant i espantada i ell, conscient de la seva por, li prem el cap contra el seu coll.
— Oblida-ho —li xiuxiueja.
I de nou segueix endinsant-se, cardant-la amb passió i ella s’abandona prement-lo més fort amb l’abraçada, tot deixant que s’obri camí el demà il·limitat i llançant-se al deliri d’una escorreguda imparable.
Més tard, la finestra desperta a la nit blava. L’aire abandona l’estança amb la fragància dels cossos, amarada de sexe i emmascarada amb el fum d’un cigarret. Mentre grinyola la fusta, les crostes de pintura se li enganxen als dits. Més enllà resta tot. Torna a mirar la lluna que il·lumina les pedres apilades en els espais immediats i els objectes abandonats, com aquella ampolla de coca-cola amb la follia de les seves corbes i la banalitat de la seva presència. S’adona que al canell porta la polsera que li varen regalar en certa ocasió i pensa en l’engany més enllà del plaer. Mentre es vesteix, continua tement seguir el seu desig, tem deixar les lleis de la ciutat del gran regne, tem seguir la remor dels somnis desperts dels seus orígens... I quan baixen les escales adverteix que els seus cossos, fugint l’un de l’altre, s’abracen esmunyedissos, declarant-se la infidelitat amb un petó. Ell li torna a resseguir amb la mà tot l’entrecuix, tot el cony amb el pinacle i l’ullet del cul i la petoneja als llavis, definitivament la besa i continua amb una morrejada, buscant-li la llengua. Després de ficar-li els dits ben endins, li separa la roba i segueix amb els seus llavis fins als mugrons emparpelats. Ella no diu res. Recorda els seus vincles i fa el gest per seguir baixant les escales per fugir d’ell. Al carrer, a cada pas s’allunya més pel temor que sent, però no pot impedir la força que la mena a ell amb l’ enyor del silenci del somni despert d’abans del primer instant de la ciutat del gran regne. I s’endinsen al parc Gasset, vulnerant-ho tot. I es busquen les boques, es fiquen les mans àvides per arreu, per entre la roba amb desfici, amb l’excitació impacient que els uneix. Ell s’asseu a un banc, alenant, i ella s’asseu de genolls damunt d’ell buscant-li de nou la boca amb els seus llavis i ell la grapeja per sota de la brusa descordada a les escales. Quan ella topa amb la seva polla dura, exclama que no amb veu d’espant i tancant els ulls i girant el cap amb una negació se la cala. Ell acaba de ficar-se-la fàcilment per la humitat que es troba, tot txupant-li les tetes i aguantant-li el cul amb les mans. La roba d’ella els comença a molestar i a poc a poc se la va traient amb forçades maniobres sense permetre que la penetració es desfaci.
—Deixem-ho tot d’una vegada —li demana persuasiu.
De fet, ell ja no tem la ciutat del gran regne com abans. Des d’avui ja no la temerà mai més i ella es deixa arrossegar fins al punt de totes les infidelitats a la ciutat del gran regne, iniciant el somni despert. Mentrestant, lluny se senten els bramuls de Zeus i els udols de Júpiter.
Amb l’albada desfent l’abraçada del seu cony a la seva polla, desfent-se l’un de l’altre, adverteixen el destí imposat que fa perseguir les mateixes quimeres de sempre. Des del mateix moment que s’apilen les primeres pedres del primer palau i el primer temple, s’apilen totes les pedres de tots els palaus i de tots els temples de la ciutat del gran regne. Ella veu els artificis que l’han ultratjada i l’han culpabilitzat i continuarà el seu camí via fora. Més enllà una òliba els segueix amb la mirada des d’una branca estant i, quan ell la mira, alça el vol, acariciant l’espai amb les ales esteses vers un destí que descobreix a cada bategada.