Relat del mes de gener.

Miro per la finestra i és fosc, és negra nit, però no fa pas gaire fred i penso en tu i et veig amb el somriure de sempre, aquest somriure que m´emociona tant.
Miro el rellotge. Són les sis de la matinada. Intento dormir de nou però no puc. Torno a obrir els ulls i m´adono de que no tinc son.
Torno a mirar per la finestra i torno a recordar el teu somriure que com un raig de llum m´inunda.
Sona el telefon. Son les sis i una mica més. Ets tu amb la teva veu dolça i hem dius que has trencat aigües. L´amic de Rubí s´ha llebat per portar-te a l´hospital amb cotxe, nosaltres hem quedat allí. Quan arribes et veig diferent, una mica de tot i el cos una mica encongit pels primers dolors. En sortir d´urgències per anar a la sala de parts la teva cara encara està més greu. Ens mirem, però el dolort no et permet aguantar la mirada i no ens diem res. La teva mare et segueix.
Passa el temps. La sala d´espera és un no parar de gent amunt i avall. Les hores cadents es van succeint mentre llegeixo tots els diaris del dia que trobo al quiosc del davant. I finalment surt la teva mare i després pel passadis vens en el llit aixecant la mà, saludant-me, i el Daniel damunt teu que no para de plorar. La joia es traspua pels teus ulls, tot el teu cos és un bibrar d´alegria com tantes tardes que hem estat junts envolcallats pel plaer que ens donem. Llavors et dic que seràs una gran mare i ell es va calmant damunt téu un cop et va reconeixent.
La teva mare i jo anem a dinar. Tu i el Daniel us quedèu a l´habitació. Mentre dinem, la teva mare m´explica el fart de plorar de dolor que t´has fet avans no t´han posat l´epidural. Després el part ha anat bé, tot seguint les instruccions de la comadrona amb les respiracions i les forces que havies de fer mentre, primer sortia el cap i ella et deçava la mà dreta al cony dilatat perquè notessis com ell anava naixent. Al final ha sortit i ràpidament ha adquirit el color natural de la pell mentre el netejaven. A vegades he pensat que la teva mare petarà d´emoció.
En arribar a l´habitació ens trobem el Daniel adormit damunt del teu llit i tu dreta, ensimismada, mirant-lo. Dèu fer estona que estàs així perque restes immòbil i fins i tot sense advertir la nostra presència. Tu i el teu fill amb un llaç d´emocions indestructible, un llaç d´emocions que s´endinça en aquesta condició natural, animal que som, tot generant una força que va més enllà de qualsevol raó.
- El meu petit..! El meu petit..! Exclames emocionada i plorant mentre l´abraces amb la mirada.
Passa un dia i encara no t´ha pujat la llet. De sobte tens una febrada que et posa a quaranta. Les enfermeres s´alarmen, el metge es posa greu i tu els hi dius que és la pujada de la llet. Ells no paren de fer-te exploracions i probes per no trobar res. Després una bona tanda d´antibiòtics inútil.
Quan comences a donar de mamar, la febre desapareix absolutament. Ets feliç amb ell, mentre jo hem vaig menjant els bombons i us miro i tu hem mires amb el teu somriure, com un raig de llum que m´inunda.